Ruptura amb el Partit Popular. Remodelació del Govern amb entrada de consellers d’Esquerra Republicana. Discurs solemne del president per certificar que Catalunya entra en una nova etapa històrica. Confirmació parlamentària d’una nova majoria sobiranista, disposada a exigir el pacte fiscal en la línia del concert. Consulta popular per obtenir el suport plebiscitari a la reivindicació econòmica catalana. I, finalment, eleccions anticipades, potser a principis de 2013, en què l’objectiu de la independència se sotmeti a les urnes per incorporar-se al pla d’acció del Govern en cas de victòria. És aquest el full de ruta? Consisteix en això al pla de l’estrebada, el pla del estirada cap endavant de què va parlar el portaveu del Govern, Francesc Homs, la passada setmana?
N’hi ha que treballen per sortir de la crisi. Però més fàcil encara és treballar per treure profit de la crisi. Recordem la dita popular: no cal deixar passar l’oportunitat d’una gran crisi. La va divulgar l’alcalde de Chicago, Rahm Emmanuel, fa quatre anys, quan va començar tot això i era cap de gabinet de Barack Obama. Sarkozy volia reformar el capitalisme. La sortida de la crisi seria verda. Zapatero encara somiava que no paguessin els plats trencats els de sempre.
Les crisis treuen poder a uns i l’hi donen a altres. Estructures i sectors productius sencers queden desposseïts i obsolets. Emergeixen nous negocis i poders que saben convertir aquestes circumstàncies tan difícils en la seva oportunitat. Els qui no tenen cap poder solen ser els més perjudicats, però els que ho tenen tot també es poden veure impugnats i superats per l’empenta dels emergents. Perden els que han estat molt conservadors i pateixen els que no tenen, perquè les crisis són també moments cruels i insolidaris.
En la crisi hi ha qui practiquen la tècnica del estirada: la fuga inesperada cap endavant, davant la qual ningú és capaç d’oposar-se. Una crisi permet resoldre per decret ardus problemes empantanegats durant anys. La temptació és enorme. Les majors reformes s’escometen sense incloure-les en els programes electorals, sobretot si es compta amb una majoria absoluta tan mecànica com una serra motoritzada. El servei universal de la salut, el model de televisió pública i el marc de relacions laborals ja han passat per la serradora. A Esperanza Aguirre li agradaria ficar la serra mecànica sobre l’Estat autonòmic. Cristóbal Montoro amenaça amb intervenir a les comunitats autònomes, cosa insòlita en la història constitucional espanyola, a compte del compliment de les obligacions de dèficit imposades pel seu Govern.
Cal anar amb molt de compte amb la tècnica del estirada. Per aprofitar la crisi no n’hi ha prou amb tenir ocurrències genials. És fàcil confondre l’exhibició de la pròpia gosadia amb el bon càlcul polític. Si es compleixen els pronòstics i Nicolas Sarkozy surt derrotat de l’elecció presidencial francesa, tot i l’avantatge enorme amb que sempre compte el titular de la presidència i del perfil difuminat del seu adversari, François Hollande, haurà quedat demostrat que, almenys a Europa, la crisi passa factura a tots, amb independència del color polític. Hauran de prendre nota els qui se senten temptats per la maniobra tàctica de les eleccions anticipades.
Els pitjors errors són els estratègics. L’estirada que proposa el portaveu del Govern català no sembla circumstancial. Respon a la certesa de l’oportunitat, però pretén resoldre un problema històric. Just en el moment en què arrea més forta la major crisi des del 1929, quan es perden llocs de treball a raig, milers de famílies queden fora del paraigua protector de l’Estat i la pobresa i la precarietat penetren fins i tot en les classes mitjanes. Potser el pla de l’estirada sigui només un mer gest estrident en una negociació a cara de gos amb el soci i aliat que assegura la majoria parlamentària i alhora els diners líquids per al funcionament de l’Administració autonòmica. Quan Francesc Homs amenaça amb el pla de l’estrebada, aclareix que es farà “sense violentar la legalitat, que té mala premsa”. Encara sort.
En una crisi hi ha alguna cosa pitjor que ser irrellevant, i és equivocar-se per no saber-ho.
