Raimon Obiols: L’apunt del dia/154 (Som a l’any 29 de l’«era berlusconiana»?)

Som a l’any 29 de l’«era berlusconiana»?

21 de juny de 2023

Segons el diari La Repubblica, entre l’anunci de la mort de Silvio Berlusconi (a la matinada del 12 de juny) i el funeral  a la catedral de Milà (la tarda del 14 de juny), el nom de l’ex president del Consell de ministres italià va ser pronunciat 58.058 vegades a la televisió. De les 1.108 referències informatives, 396 van ser a les quatre cadenes públiques, i 386 a les quatre (Canale 5, Rete 4, Italia 1, TgCom24) de Mediaset, l’empresa familiar de l’expresident del govern. Durant dècades, primer com a empresari, després com a polític, Berlusconi havia estat  omnipresent en els mitjans, però no amb aquesta tremenda intensitat.

Per bé que era prevista, la mort de Berlusconi ha estat una presentada com una commoció nacional. Sorprén el fet que les més altes autoritats li hagin retut un homenatge que semblava de cap d’Estat. L’acomiadament -televisat per almenys 20 cadenes (13 de Mediaset), sonà com un eco de la seva ressonant irrupció en l’escena política: una videocassette enviada el 26 de gener de 1994 a les redaccions de tots els telediaris (els públics i els propis), que contenia un discurs del magnat adreçat directament als telespectadors, anunciant la seva   “discesa in campo” i prometent un “nuovo miracolo italiano”. 

Hi ha qui ha dit que aquella data marca l’inici d’una nova era política, a Itàlia i al món. Estaríem, doncs, en l’any 29 de l’era berlusconiana. Evidentment, és exagerat. Però és cert que Berlusconi anticipà, fa quasi trenta anys, coses que hem vist, i que estem veient, amb pautes semblants, en la societat i en la política. Abans, els italians estaven més o menys agrupats en cultures polítiques concurrents, amb diferents concepcions de la societat, algunes francament alternatives. Després, en comptes dels vells partits, van  anar apareixent organitzacions més inestables, la majoria construïdes a l’entorn d’un líder. Un prototip va ser Forza Italia, una pura emanació del lideratge i de l’omnímode poder empresarial i televisiu de Berlusconi. El magnat seduí una part de l’opinió: «si ell s’ha fet ric, potser farà ric el país;  potser, qui sap,  jo també em faré ric», es van dir. Altres no es deixaren captivar. Uns l’anomenaven «Il cavaliere», altres «il caimano» o «sua emittenza». Son sobrenoms de signe contraposat.

De manera immediata, després de la seva irrupció telepolítica, es parlà de «berlusconisme».  Primer, d’una manera instrumental, per caracteritzar el moviment del nou líder. Després, com una veritable cultura, amb els seus valors, símbols i estils, formes d’entreteniment, costums. Una determinada forma, no sols de fer negocis i de comercialitzar la política, sinó de viure. En el fons, un sistema «moral», consistent en la desregulació ètica i la cancel·lació del pudor privat i públic.

Berlusconi ha estat, en aquest sentit, un precursor. Però em sembla que fora d’Itàlia, més que d’una «era berlusconiana» pròpiament dita, es pot parlar del berlusconisme com un banc de proves,  una font d’inspiració dels canvis a adoptar i a adaptar a les peculiaritats de cada país. Es podria parlar, en aquest sentit, de «berlusconisme en un sol país». 

Així ho va escriure, fa anys, Fabio Dei ( Pop-politica: le basi culturali del berlusconismo):

«En altres llocs, la televisió privada també té una gran influència cultural; en altres llocs, la política també es personalitza i adopta tècniques de màrqueting i publicitat; en altres llocs, també hi ha estrelles de l’entreteniment o de l’esport que es converteixen en governants i parlamentaris. Però només a la Itàlia de Berlusconi hi ha hagut un primer ministre propietari de totes les  televisions comercials i d’un dels equips principals de futbol, ​​que construeix una força  política formada per advocats i directius de les seves empreses,  i  ‘showgirls’ i animadores dels seus espectacles; i que alhora participa personalment en escàndols sexuals i de proxenetisme, barrejant-ho tot  amb una ideologia anticomunista, masclista i homòfoba».

P.S.- Vist Trump i companyia, es pot conferir a Berlusconi el títol de precursor, però  sorprèn que li hagin atorgat llorers de pare de la pàtria. Tenint en compte la seva trajectòria empresarial, política i privada, les cerimònies del seu comiat han estat, com a mínim, tan inquietants com el propi personatge i la seva trajectòria en vida.