Oriol Bartomeus: Les set crisis del socialisme català
La situació actual del PSC no és nova ni la seva anàlisi és senzilla, tot i els intents de despatxar-la en un parell de titulars. És el resultat de diverses crisis en un. En part, és un episodi més d’una pugna històrica dins del socialisme català i, en part, és un capítol perifèric de fenòmens més amplis, d’un abast que supera les limitades fronteres del debat sobre el dret a decidir, la consulta sobre la independència. La situació actual del PSC pot explicar-se per set fenòmens de molt diversa naturalesa, però que incideixen tots sobre el partit dels socialistes catalans, reforçant els uns als altres, sense que sigui possible esbrinar les fronteres entre elles.
En primer lloc hi ha la crisi del model de democràcia, coneguda també com la crisi dels partits, però que va bastant més enllà d’aquests. És la crisi de l’Estat democràtic com a defensor efectiu de l’interès públic davant els interessos particulars, que té la seva expressió més visible en el desmantellament de l’Estat social, però que va més enllà d’això i posa en qüestió la mateixa essència de les institucions democràtiques com representants del bé comú. És la captura dels reguladors en els mercats per part dels poders privats, la corrupció de les institucions públiques, la submissió de l’interès general davant el poder “real” i de rebot el replegament dels partits cap a dins, la desconnexió entre representants i representats (el ja famós “no ens representen”). Evidentment, aquest no és un fenomen exclusivament català, ni tan sols espanyol. Afecta a tots els règims democràtics i podem trobar les seves traces a tot arreu.
La segona crisi, lligada amb la primera, és la del projecte socialdemòcrata. Tenim una prova recent d’això a França, amb el gir del president Hollande i el nou primer ministre Manuel Valls, o a Alemanya, amb la gran coalició en què l’SPD ha aportat l’adopció del salari mínim (trist guany). A tot arreu la socialdemocràcia s’ha vist escombrada perquè la crisi econòmica l’ha trobat sense projecte, i set anys després, segueix sense definir una sortida diferent de la que imposen les tesis neoliberals del lliure mercat i el dèficit zero (el públic, s’entén). Sense un projecte propi de resposta a la situació, els partits socialistes han perdut bona part de l’atractiu electoral. No són alternativa. I les eleccions en democràcia es basen en les alternatives, en el contrast de projectes diferents. Als socialistes sembla que només els han quedat dues opcions: o centrar-se en temes “de valors” (l’avortament, que sembla l’únic “caixa de reclutament” per a l’esquerra a Espanya) o convertir-se en una mala còpia dels conservadors (amb un toc de “capitalisme compassiu”).
La tercera de les crisi que afecta el PSC és pròpia d’Espanya i és la crisi del model de la transició. Estem vivint un moment de crisi de sistema a Espanya, que afecta pràcticament tots els elements del model (del rei als sindicats, passant pel tema territorial). És una crisi previsible i que no té fre, ja que es basa en la “fatiga de materials” del sistema després de quaranta anys d’ús. El gran pacte de la transició (el mitificat “Consens”, una altra vegada de moda després de la mort de Suárez) va permetre l’establiment d’un sistema democràtic homologable als sistemes veïns de més al Nord (una veritable novetat en la història peninsular), però la situació històrica que ho va fer néixer ha estat superada afortunadament per la societat espanyola, de manera que algunes (bastants) clàusules del pacte original no encaixen amb el moment actual, grinyolen i requeririen d’una posada a punt a consciència.
La quarta crisi enllaça amb la tercera però aquesta sí que és pròpia de Catalunya. De la mateixa manera que el grup humà a Espanya no és el mateix que va donar a llum a l’actual sistema polític, a Catalunya també s’ha produït un importantíssim relleu, amb totes les conseqüències que això té. Tradicionalment deia (i encara es diu, per a desesperació dels demògrafs) que la catalana era una societat partida en dues meitats, els “vells” i els “nous” catalans, els nascuts aquí i els arribats de la resta d’Espanya, les simpaties electorals dels quals es repartien CiU i el PSC. Això ja no és així. Avui dia la radiografia de la societat catalana ens dóna un resultat molt més complex. Ja no podem parlar de dues meitats, sinó que cal incorporar a les noves generacions, majoritàriament nascudes a Catalunya i escolaritzades en català. Les categories pròpies dels anys vuitanta són estereotips que poc tenen a veure amb la realitat actual d’un país més híbrid i complex.
La cinquena crisi és la crisi d’adaptació dels partits que històricament han dominat l’escena política catalana i ara veuen evaporar la seva superioritat. És a dir el PSC, però també CiU. De la mateixa manera que ha canviat l’electorat (o precisament per això), també ha canviat la forma com aquest s’expressa. De manera que el predomini tradicional de socialistes i convergents durant els primers vint anys d’autonomia s’ha transformat en una situació de major equilibri, amb la incorporació de noves forces amb una capacitat creixent d’influència (per exemple, ERC). Fins a mitjans dels noranta, el 70% dels votants catalans optava o pel PSC o per CiU en qualsevol elecció, ja fos general, autonòmica o municipal. En l’últim cicle electoral només era un 50%.Aquest descens en el suport als “grans” els obliga a reubicar-se en un nou escenari. CiU té la sort de poder fer-ho des del govern, però el PSC ha de fer-ho sense els seus suports institucionals tradicionals (l’Ajuntament de Barcelona, la diputació o el govern central). Confinats a la intempèrie, els socialistes s’han d’adaptar a una nova posició subsidiària, aparellats amb ERC i amb el perill (segons la majoria de les enquestes) d’acabar sent un més del grup de les forces mitjanes.
La sisena crisi és la de la relació entre Catalunya i Espanya, que impacta sobre tot l’arc polític català i espanyol, però que té una especial repercussió sobre el PSC, no tant perquè la seva posició sigui ambigua, sinó perquè els esdeveniments dels últims anys han posat de manifest la dificultat (per no dir directament la impossibilitat) de fer efectiva aquesta posició. Un dels eixos definitoris del projecte dels socialistes catalans ha estat històricament l’enfortiment de l’autogovern de Catalunya. El PSC va ser un dels actors principals en la recuperació d’aquest autogovern i va ser l’impulsor de l’aprofundiment d’aquest, amb la reforma estatutària iniciada pel govern Maragall el 2003. La sentència del Tribunal Constitucional en l’estiu de 2010, que anul·lava preceptes del nou estatut, va deixar el PSC orfe d’un dels elements fonamentals del seu programa polític
Finalment, la setena crisi és la pròpia (aquesta sí) dels socialistes catalans, encara que ni tan sols és original. És una crisi faccional típica de qualsevol partit, de col·lisió entre majoria i minories, i que té derivades estratègiques, de cultura política, de lideratges, de tradició, fins i tot personals. Aquesta crisi pren etiquetes diverses (“l’ànima catalanista”, “l’aparell”), però és un tipus de pugna que és possible trobar en qualsevol organització política. Potser l’originalitat del cas PSC està en la mateixa composició del partit, agermanat amb un més gran, el PSOE, que li fa alhora de germà i de madrastra, en funció de si els interessos d’uns i altres (governar a Espanya, governar a Catalunya) s’acoblen o xoquen.
Tot això és la crisi del PSC. Però podria no ser exclusiva del PSC. En allò que és comú, altres partits mainstream de la política espanyola i catalana manifesten símptomes equiparables. Aquests no haurien d’oblidar el que assenyala la dita, “quan vegis les barbes del teu veí tallar, posa la teva a remullar”.
