Hem celebrat el desè aniversari d’aquell 11 de setembre en el qual els Estats Units van ser atacats en el cor del seu home land, Wall Street i el Pentàgon. I s’ha escrit molt sobre els fets des de llavors al llarg del que es pot considerar una dècada perduda per a la superpotència americana.
Però hi ha un altre dia de setembre que també pertany a la Història i que compleix ara el seu tercer aniversari. Em refereixo al 15 de setembre de 2008, el “dilluns negre” de la fallida del Banc de negocis Lehman Brothers. Tres anys després la crisi de les subprimes americanes s’ha convertit en la crisi del Deute públic europeu. Una crisi interminable iniciada a Grècia que s’agreuja cada dia que passa i que ha col·locat a Europa entre el risc de caure en el caos de la fi de l’euro i l’oportunitat de fer un salt federal en el seu desenvolupament polític.
Tres anys després, gairebé dia per dia, de la fallida de Lehman Brothers, Alemanya i França han hagut de tornar a proclamar la seva determinació d’evitar la fallida de Grècia per calmar uns mercats financers en els quals estaven naufragant els valors borsaris del sistema bancari europeu. Un exemple és suficient per mostrar la magnitud de la desconfiança que s’ha instal·lat sobre la solidesa dels bancs europeus: l’acció de la Societe Generale francesa (després veuran per què la prenc com a exemple) ha caigut el 55% des de principis d’aquest any. A l’inici de la crisi, l’agost del 2008, l’acció valia 140 euros i el dia del tercer aniversari de la caiguda de L & B cotitzava a 17,7 euros.
Les subprimes, aquests préstecs hipotecaris americans que infectaven els balanços bancaris a tot el món ja no són el problema. Avui l’agent tòxic és el Deute públic, especialment el grec i amb l’italià a l’horitzó, el risc d’impagament pot provocar greus pèrdues en alguns bancs.
I aquesta por provoca de nou una sequera de liquiditat en el mercat interbancari. Els grans bancs centrals han hagut d’assegurar conjuntament el finançament en dòlars dels bancs europeus i la tensió extrema que han viscut els mercats s’ha calmat … momentàniament. La Història sembla repetir-se, les reaccions de pànic es calmen amb declaracions dels responsables polítics i sobretot amb les intervencions dels Bancs Centrals, perquè obres són amors i no bones raons, però la crisi torna en quant les decisions anunciades triguen a aplicar-se o apareix alguna nova mala notícia.
Avui, com fa tres anys, els rumors més bojos troben ressò i tots els mercats financers públics i privats es deprimeixen. Com fa tres anys, denunciem la maldat dels especuladors i tractem de contenir les seves pràctiques prohibint algunes de les seves tècniques, com les vendes a descobert dels valors més amenaçats. Però són pegats que només permeten sortir d’un compromís momentani.
Mentre la cacofonia europea no cessi és molt difícil que la confiança torni. El mateix dia que Sarkozy i Merkel es declaraven convençuts que el futur de Grècia està en l’euro, altres dirigents europeus, fins i tot de la pròpia coalició del Govern alemany, avançaven la possibilitat d’una fallida de Grècia com un escenari realista a considerar. I ni tan sols és segur a hores d’ara (divendres 16 de setembre) que els ministres d’Economia de la zona euro reunits a Polònia acabin d’acordar la posada en pràctica dels acords del Consell del 21 de juliol passat sobre el segon pla d’ajuda a Grècia. Les reticències de Finlàndia a participar sense garanties addicionals, que Grècia ja ha acordat concedir de forma bilateral, i la participació del sector privat exigida per Alemanya poden malbaratar o retardar encara més aquesta solució. Per no parlar dels països, com Eslovàquia, que a hores d’ara encara no poden assegurar que els seus parlaments aprovin els nous estatuts del FESF que li permetria comprar Deute públic en els mercats secundaris.
L’objectiu que els acords de juliol siguin ratificats a l’octubre pot no assolir-se i en tot cas l’octubre pot estar massa lluny davant el doble risc a què s’enfronta l’euro.
El primer és l’empitjorament de les condicions de finançament dels països més qüestionats pels mercats. El primer d’ells, Itàlia que va aprovar un nou pla d’austeritat, després de grans forcejaments polítics, per tornar a l’equilibri pressupostari el 2013 amb el risc d’agreujar la recessió.
El segon canal de propagació de la crisi és el sector bancari, en funció del seu grau d’exposició als Deutes públics dels països en risc, real o suposat, d’impagament. Només ha faltat que la senyora Lagarde tirés llenya al foc declarant que la Banca europea necessitava una recapitalització urgent de 200.000 milions d’euros perquè totes les alarmes saltessin, encara que després va dir que havia estat mal interpretada. Els ministres d’Economia europeus segueixen dient que aquesta recapitalització massiva no és necessària però Trichet per si de cas ha tornat a insistir en que els bancs compleixin el més aviat possible amb les exigències de Bale III.
I en aquest panorama només ha faltat que el Banc suís UBS anunciï que un dels seus traders li hagi fet perdre 2.000 milions de dòlars a través d’operacions de mercat no autoritzades. Després de l’episodi del trader Kervel que el 2008 li va fer perdre 5.000 milions d’euros a l’abans esmentada Societe Generale, sembla que no haguem après res i que el món financer continuï sent una roda boja que escapa a tot control … i augmenta la desconfiança en el sistema.
