Rosie Rogers: Deu maneres de sobreviure com a dona a l’esquerra
Sóc una dona, tractant de sobreviure a “l’esquerra” – aquest estrany món poblat d’institucions amb declaracions, polítiques d’igualtat i solucions progressistes. No em malinterpreteu: encara hi ha grans individus, grups, moviments i fins i tot institucions que contínuament em donen esperança i que m’inspiren, però poques vegades veig homes -i dones- de l’esquerra experimentant a la pràctica el que prediquem en termes d’igualtat de gènere.
Cada dia el sexisme tant conscient com inconscient està en contra de tot el que representem, i és encara massa comú. Aixafa la nostra llibertat, la realització personal i soscava les persones i el seu potencial. Però tot i això em trobo diàriament recordant a la gent que es consideren progressistes – o “a l’esquerra” – algun aspecte bàsic de la igualtat de gènere, com que les dones no siguin les úniques a rentar els plats, o la tria només d’homes en qüestions on hi ha una gran quantitat de dones expertes.
Aquí hi ha els meus 10 consells per sobreviure com a dona a l’esquerra.
1. No t’ho prenguis com una cosa personal
No ets tu, són ells. Cada vegada que estic en una reunió o en un acte i un home m’interrom, o pitjor, quan suggereixo alguna cosa i després, quan un home repeteix el que acabo de dir, de sobte, és “la gran idea de Mike” – em recordo de dues coses bàsiques. Primer, que no sóc jo qui ha fet alguna cosa malament, són ells. En segon lloc, que el que ha passat probablement no ha estat intencional és conseqüència de la societat en què vivim. Quan sóc a les reunions dirigides per homes, plens d’homes, o en actes on només surten homes als cartells i on només intervenen homes em recordo que no és perquè les dones no siguem tan bones com els homes. És a causa de la situació de l’esquerra on moltes persones poden creure en la democràcia i la igualtat, però sovint no saben ni acceptar que estan empenyent l’agenda en un sentit oposat. L’esquerra està plena d’homes i dones bons, però això no vol dir que no hi existeix el sexisme i el patriarcat.
2. Denuncia-ho
Parlar sobre el sexisme de l’esquerra és genial, però generalment abandono les converses sentint-me desanimada. Denunciar el sexisme en homes i dones que admiro i que són els meus companys no és fàcil i definitivament no és divertit, però, com canviarà la cultura si no ho fem? Almenys hem de denunciar-ho. Les primeres vegades és difícil. Al principi estava molt nerviosa, però amb el temps i la pràctica el que he trobat és molt enriquidor i molt sovint els culpables es disculpen i n’aprenen. Fa uns mesos vaig denunciar una companya de sexe femení més gran per no ajudar-me quan els homes de la sala estaven imposant clarament els seus músculs patriarcals cap a mi. Li vaig preguntar per què ho va ignorar i em va dir que estava cansada de la ira i la lluita i de que les coses no canviessin. Però la meva denuncia unida a la nostra ira i frustració es va convertir en una amistat de suport i empoderament que ens ajuda a sobreviure en els nostres cercles d’esquerra.
3. Desconfia de les quotes de gènere
Si mostrés la meva cara enfadada cada vegada que sento algú reduir el problema de la igualtat de gènere a la resposta de les quotes forçoses tindria una cara molt diferent. Les quotes no han parat les meves experiències de sexisme quotidià de l’esquerra. Així que quan algú suggereix quotes, cal anar una mica més enllà. Pregunta si fer complir les quotes canviarà la cultura del masclisme o deixarà d’obligar a les dones a triar entre les seves famílies i les seves carreres. No odio massa a les quotes – després de tot, són adequades. Però definitivament no són la cura miraculosa a la vella pregunta de què farem amb la manca de dones en el poder. Així que quan ens enfronten amb el problema inevitable de pensar en tàctiques culturals de canvi a llarg termini, no ens podem quedar només amb els canvis ràpids cap a l’exterior. Si volem sobreviure com a dones a l’esquerra, hem d’estar pensant en solucions a llarg termini fins a ser vistes i escoltades d’igual a igual.
4. Busca suport
És dur això, de manera que cal trobar una mica de suport. I no només ajuda a la xarxa, sinó suport real de la gent. Tinc la sort (i els recursos suficients) de tenir-ne un munt. Algunes amigues feministes, companyes, les dones de la direcció de la meva feina, m’ajuden a crear una xarxa de suport amb qui parlar, fer errors i emprendre accions. De fet, crec que sense les meves xarxes de suport m’hagués pogut ensorrar sota el pes del sexisme quotidià i del patriarcat de l’esquerra. Una cosa senzilla que he fet és organitzar un grup de dones de les organitzacions progressistes que no tenen pràctiques progressistes en termes d’igualtat de gènere (és a dir, un grup de dones que estan fartes de les mateixes coses que jo). Un cop al mes ens reunim i tenim discussions estructurades sobre el sexisme en el treball que hem realitzat i com podríem haver abordat la situació (si tinguéssim una màquina del temps). Xerrem sobre el que serien les nostres polítiques ideals de gènere (flexibilitat laboral, avaluacions de 360 graus, incloent temes relacionats amb el sexisme) i si usar maquillatge és bo o dolent per a la causa entre moltes altres coses. Aquest grup m’ha mantingut equilibrada des que vaig entrar al món dels congressos del partit i dels think tanks de l’esquerra.
5. Cap dona/home és una illa
Com diu el refrany, “els éssers humans no prosperen quan s’aïllen dels altres”. Crec que la majoria de la gent d’esquerres està d’acord en que la clau per aconseguir el canvi és fer-ho junts i que no podem guanyar les batalles pel nostre compte. Per fer realitat els canvis sostenibles a llarg termini hem de treballar junts. Guardar rancúnies i avergonyir a la gent a les cantonades no ajudarà a crear aliats i només allunyarà la gent (encara que de vegades penso que anomenar i avergonyir pot ser l’única manera d’aconseguir iniciar el canvi). Assegura la cerca dels aliats i recorda que aquesta batalla és molt gran per fer-la pel teu compte.
6. Troba algunes estadístiques
A tothom li agraden les estadístiques. A les reunions, anota el nombre de vegades que les dones parlen, són interrompudes o són presents. Se’ls dóna temps per opinar sobre la política i l’economia o se les reserva per la qüestió de la cura de nens o l’avortament?. Quantes dones han estat publicades, retuitejades, presentades, assessorant als qui estan en el poder -el que sigui? Escriu-ho i revela-ho. La cara de la gent quan anuncio al final d’una reunió la quantitat de vegades que a les dones se’ls ha demanat o permès parlar és per veure-la un mateix. No hi ha excuses per argumentar en contra de la freda veritat del que acaba de passar en la darrera hora. Personalment estic desitjant fer-ho en les conferències del partit si algú vol unir-se a mi.
7. Pensa abans de parlar – però parla!
No vull ni pensar quantes vegades he volgut dir als companys, a la gent en el poder, “per què ningú es va adonar que tothom suposava que rentaria les tasses de cafè i no els meus companys masculins?” i molts, molts més exemples. No ho he fet, perquè tinc por d’ofendre als meus companys. Perquè no vull semblar estúpida o ser condemnada a l’ostracisme. Perquè crec que estaria sent massa hipersensible o equivocada. Així que abans de dir res, només has de reproduir-ho en la teva ment, practicar-ho per veure com sona. Pensa si el que diràs arribarà a les persones o les alienarà. Algunes persones es posen immediatament a la defensiva si dius la paraula “s” (sexisme) així que potser pots utilitzar la igualtat en el seu lloc. Hem de ser tàctiques amb això. Però recorda: digues alguna cosa! Ja sigui en el mateix moment, en un correu electrònic o a unes orelles comprensives – digues alguna cosa o la cultura mai canviarà.
8. Aprecia les petites victòries
Les petites victòries són les que em mantenen en peu. Quan un home s’adona que m’ha interromput, s’atura i em permet seguir endavant. Quan el meu cap diu que no a un cartell i suggereix una dona fantàstica en el seu lloc. Quan miro el New Statesman i The Guardian i veig autores que escriuen a les seccions de política i d’economia i no només en temes de dones. Quan una diputada dimiteix i la causa principal no és que deixarà el càrrec per formar una família. Encara tinc papallones a l’estómac quan li pregunto a l’encarregat d’un acte que s’asseguri de prendre les preguntes del públic de forma paritària – una dona, després un home, i així successivament. Fins i tot una acció tan petita com assegurar-se que hi ha espais perquè les dones parlin en actes és una victòria i l’aprecio.
9. Aprendre dels teus errors
Jo en faig cada dia. He permès el sexisme passiu i actiu – sóc culpable de fer en el passat tot el què he descrit en aquest article. Ningú no és perfecte, però la clau està en ser conscient que els “errors en la igualtat” succeeixen. Aprèn d’ells, tracta de no fer-ne de nou i reflexiona sobre per què ocorren. Fa unes setmanes en una reunió vaig dir: “poder masculí” i un company em va dir que mirés el meu llenguatge. Estava mortificada per les meves germanes que lluiten i per a mi, però la culpa no és una emoció útil. Admetre els errors i aprendre d’ells és sens dubte útil. Mentre n’estiguis assabentada i tractis de “fer el canvi que vols veure al món”, llavors no hi ha raó perquè et castiguis per cometre errors. On jo treballo, a Compass, tenim un llarg camí per recórrer en termes d’igualtat de gènere, però estem prenent mesures actives per ajudar-nos en el nostre camí amb el nostre personal, el comitè de direcció i els membres. Sobreviure en el món de les esquerres és suficientment dur, però si desordenes la teva ment amb sentiments de culpa, no en sortirà ningú beneficiat.
10. No et preocupis pels enemics
Si t’aixeques contra el sexisme de l’esquerra, a algunes persones no els hi agradarà perquè per a elles estaràs desafiant les seves creences fonamentals que són els “bons nois” (i noies), perquè estan a l’esquerra i per tant no podrien estar permetent la desigualtat de gènere o el sexisme. Així que prepara’t per una mica de fuetades (em pregunto quants esquerrans pro-igualtat odiaran aquest article). La setmana passada vaig trucar a un gran think tank “progressista” per preguntar per què no havien posat cap dona en els programes de dos actes. La conversa es va convertir ràpidament en un home que em deia que era culpa meva. Definitivament m’odiava per denunciar el fet que aquesta llumenera del progressisme no tenia dones en el seu cartell. Ja m’ha passat, però estava molt enfadada. Així que seguiré. Enfront dels que mostren algun odi, sempre hi ha un home o una dona que em diu d’amagat, mentre renta les tasses o en un correu electrònic: “Gràcies, em sento com tu”.
