L’última enquesta de Metroscopia assenyala que el 96% dels espanyols afirmen que a la vida política hi ha molta o bastant corrupció, i segons el baròmetre 2012 de l’Oficina Antifrau de Catalunya, el 93% dels catalans perceben la corrupció com un problema greu o molt greu. Encara que probablement l’honradesa preval en les conductes polítiques, la sensació és que hi ha una corrupció institucional generalitzada i que estem envoltats de delinqüents de coll blanc, des de la Casa del Rei fins a la Casa Consistorial.
La corrupció (presumpta o provada) ha penetrat en moltes institucions públiques espanyoles i ha afectat ministres, presidents autonòmics, consellers, diputats, senadors, presidents de diputacions, alcaldes, regidors i alts càrrecs de l’Administració. Però també hi ha facinerosos que han estat dirigents de partits polítics, d’organitzacions patronals i de sindicats, membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), o governadors del Banc d’Espanya. Tots els poders de l’Estat estan afectats per la corrupció i els dos principals partits polítics, PP i PSOE, han utilitzat mitjans de finançament il·legal i han confós l’interès general amb la maximització del seu interès partidista.
A Catalunya el panorama és similar i els partits que ens governen estan, en el millor dels casos, sota sospita permanent. Un d’ells té la seu embargada per ser responsable civil “a títol lucratiu” del saqueig del Palau de la Música i l’altre (que, per cert, és el que defensa l’humanisme cristià) admet haver-se embutxacat fons públics europeus destinats a la formació d’aturats. Tots dos tenen un ampli inventari de càrrecs públics relacionats amb la corrupció (aromàtica o amb sentència ferma).
Una sola dada: una cinquena part dels 58 consellers de Jordi Pujol van estar imputats en presumptes casos de corrupció (entre ells, més de la meitat dels consellers d’Economia i Finances). Altres companyies de Pujol es van convertir en delinqüents: el seu advocat en el cas Banca Catalana (Joan Piqué Vidal), el seu assessor fiscal personal (Joan Anton Sánchez Carreté), el seu referent empresarial (Javier de la Rosa), el seu jutge de confiança, que CiU va proposar com a vocal del CGPJ (Luis Pascual Estevill), o el llorejat Fèlix Millet. Així, és comprensible que un estudi de la Comissió Europea de 2012 (Regional Governance Matters) que utilitza, entre altres indicadors, el control de la corrupció, assenyali Catalunya com la comunitat autònoma espanyola amb el nivell més baix de qualitat de Govern.
Hi ha alguna solució per acabar amb l’ús irregular dels recursos públics? Sens dubte, una llei de transparència (sense excepcions) i un sistema eficaç de control dels comptes públics, una nova llei de finançament dels partits polítics i una regulació de l’activitat dels lobbies, o un canvi en l’activitat de la justícia (més àgil en aquests casos i garantint el secret de sumari) i una revisió de la pràctica de l’indult, podrien reduir l’abús del poder polític.
El paper dels mitjans de comunicació també és rellevant i haurien d’oferir una informació més objectiva i rigorosa que permetés discernir entre innocents i culpables. No obstant això, quan resulta que el 70% dels polítics imputats van ser reelegits en les passades eleccions municipals, o quan veiem que el PP valencià o balear segueix sumant majories absolutes, és evident que la solució ha d’anar més enllà de l’esmentat instrumental pal·liatiu.
Una societat que tolera la corrupció té un problema de fons i una cultura política viciada, i aquells que han contaminat els valors socials (governs i grans partits) mai estaran per la tasca de purificar. Mesures governamentals com l’amnistia fiscal per als grans defraudadors van en sentit contrari, i que els grans partits siguin condescendents amb els seus condemnats per corrupció i els integrin en els seus òrgans de direcció, repugna l’ètica política. Per prevenir la corrupció política cal despertar la consciència ciutadana: sentir-se membre d’una societat, reflexionar sobre el comportament dels individus, saber com actuar i fer-ho en conseqüència.
