“Entra amb nosaltres a l’Ajuntament” fou el lema que utilitzà el PSC en les primeres eleccions democràtiques de 1979. Després de quaranta anys de dèficit democràtic, el Partit dels Socialistes de Catalunya presentà candidatura als diferents municipis de la geografia catalana amb un lema molt atractiu, que convidava als ciutadans del país a participar en el procés de construcció de les estructures locals del nou Estat des d’un punt de vista marcadament progressista, catalanista i socialista.
El resultat fou clarificador: El PSC va ser la força més votada a nivell municipal, i així ha estat sempre des d’aquells primers comicis en què la ciutadania decidí posar el seu Ajuntament en mans de les persones que, d’alguna manera, representaven la normalitat que institucionalitzaren en el seu moment i que els ciutadans han anat ratificant progressivament a les urnes.
Dins de la complexitat que caracteritza el món local, el PSC s’ha erigit sempre com un partit fermament municipalista que ha liderat, juntament amb els nacionalistes, la construcció de la realitat civil catalana des dels Ajuntaments. Sense anar més lluny; en l’actualitat, les quatre capitals catalanes i un gran nombre de capitals de comarca estan governades per socialistes.
Tanmateix, si sortim del món local i analitzem els resultats electorals al Parlament de Catalunya, la situació és diferent: Ha estat tradicionalment Convergència i Unió la força més votada des de les primeres eleccions autonòmiques de 1980. La carismàtica figura de Jordi Pujol ha liderat durant vint – i – tres anys un imaginari de país basat en pàtria i banderes del qual el PSC mai ha sabut fer – ne front amb garanties, doncs el discurs nacionalista en una situació com la nostra ha calat més que no pas aquell que reivindica la centralitat del treball i les polítiques socials com a senyal d’identitat. A més, des del PSC mai hem estat capaços d’explicar amb eficàcia que a nosaltres no ens cal dur barretina per a justificar el nostre catalanisme.
Així doncs, no és cap mentida afirmar que Convergència i Unió sempre ha estat hegemònica al Parlament de Catalunya. En canvi, els ciutadans han preferit el PSC a l’hora d’escollir la gent que ha d’estar dia a dia treballant en els municipis des de la proximitat, pam a pam i barri a barri al costat de les persones.
Tanmateix, seria ésser molt triomfalista i tenir una visió molt esbiaixada de la realitat actual si el meu article acabés aquí, doncs de sobres sabem que la davallada del Partit Socialista en les últimes eleccions autonòmiques pot cuejar i tenir una incidència important aquest proper mes de maig.
Diverses són les causes de la debacle socialista en els últims comicis (que no m’extendré a comentar), però hem d’analitzar si aquestes són eminentment externes i temporals (context internacional desfavorable, la crisis, el desgast del govern…) o si s’ha dut a terme un procés de desconexió progressiu del PSC en relació a la ciutadania. És evident que, si ha passat això, la responsabilitat és pròpia (afirmar el contrari seria caure en l’autoengany, a més de denotar una falta d’ètica important), però encara no podem saber l’abast exacte de la derrota. Les municipals, per la proximitat que les caracteritzen, són la prova del cotó: Al mes de maig podrem saber fins a quin punt el feeling entre el PSC i els ciutadans ha quedat malmenat en veure els resultats obtinguts en els diferents pobles i ciutats de Catalunya.
A partir d’aquí i independentment dels resultats (que no tindran una funció declarativa, sinó simplement matitzadora) serà quan el partit haurà de començar de debò el debat profund de cares al congrés de la tardor, que ja es va iniciar després de les eleccions. Ara, però, tenim l’experiència de les autonòmiques per a poder analitzar les coses que s’han fet malament, i rectificar el que s’escaigui en vista de les eleccions municipals. Com a partit progressista que som, hem de ser capaços d’adaptar – nos als canvis continus que pateix la societat per a poder donar respostes eficaces als problemes de la gent, tant en els municipis que governem com en els que estem a l’oposició.
Per això cal renovar el partit i obrir – nos a l’entrada de gent nova i de noves idees, deixant pas real a la successió en tots els sentits tal i com propugnava el president Montilla en la nit electoral del 28 – N. Ara més que mai hem de seguir escoltant a la gent per a poder confeccionar programes atractius i realistes, adaptats a les necessitats de cada municipi i duts a terme per persones solvents, per persones normals i corrents que tinguin una visió transformadora de la societat per a poder millorar el seu entorn des d’una perspectiva progressista. Hem d’aconseguir crear il·lusió des de l’optimisme, convidant al ciutadà a que contribueixi en la construcció d’un món millor des de la base, des del municipi; convidant – lo a entrar amb nosaltres a l’Ajuntament.
