A mesura que passen els dies, Ciutadans es consolida com el principal vencedor mediàtic de les eleccions del 27 de setembre. L’escuma Ciutadans puja amb l’ajuda del Govern d’Espanya i del conglomerat independentista català. Tots dos estan treballat perquè la setmana conclogui amb Inés Arrimadas i Albert Rivera al capdamunt del podi.
A Madrid se sent aquests dies un tam-tam que situa Ciutadans en segona posició, empatat amb el Partit Popular, si les eleccions generals se celebressin diumenge que ve. Escumes del 27-S, que els sociòlegs seriosos interpreten amb cautela. Els sondejos de les properes setmanes determinaran amb major precisió quin és el premi que obté Ciutadans a tot Espanya pels seus meritoris resultats a Catalunya. Premi, n’hi haurà.
La pujada mediàtica del partit taronja ho estan propulsant, a parts iguals, l’equip de Mariano Rajoy i l’independentisme català. M’explico. El relat governamental segons el qual el secessionisme ha perdut clamorosament les eleccions, beneficia directament Ciutadans, ja que el PP de Catalunya és, objectivament, un dels grans perdedors del 27-S. Xavier García Albiol, l’home que sense ser diputat va comparèixer a principis de setembre al Congrés per dir que “la broma s’ha acabat”, va concloure la campanya amb un precipitat espot en català. Vuit diputats menys. 25 escons per a Ciutadans. 11 per al PP. Més del doble. Aquest diferencial proclama campió del bastió catalano-espanyol a Ciutadans. Així ho està llegint la major part de la societat espanyola.
L’independentisme també ajuda a la gent de Rivera, d’una manera una mica més rocambolesca. Els sobiranistes rebutgen indignats la consigna governamental que els presenta com perdedors del 27-S, però des de dimarts, que dic, des de la mateixa nit de diumenge, estan dedicant totes les seves energies a la baralla interna.
La pugnacitat és una gran característica catalana. La investidura d’Artur Mas està en risc i tots els oficials del principal partit del bloc sobiranista s’estan congregant en el bastió de Santa Eulàlia per defensar el seu capità. CDC baralla per la reelecció de Mas, ja que en això li va la vida. ERC manté el seu pacte en silenci. Observa i calcula. I se li nota. Amb la clau a la mà, la Candidatura d’Unitat Popular es veu en el centre d’un remolí que segurament no desitjava. L’espectacle televisiu al voltant de la CUP és aquests dies fascinant.
“Això de la CUP, exactament, què és?”, Pregunta molta gent a Madrid. “Un Podem independentista i franciscà, més de base i menys de plató”, acostumbro a respondre. El candidat cupaire, però, es mou bé en els platós. Antonio Baños és periodista i sap explicar-se bé. Té una mica de Pepe Rubianes, una mica de personatge d’Eduardo Mendoza a El laberinto de las aceitunas, i un instint notable sota els focus.
El bloc independentista no ha sabut, no ha volgut o no ha pogut portar el debat a una interpretació del 27-S més favorable per a la causa que diu defensar. Aquesta tasca l’han fet, moguts per altres motius, el diari nord-americà The New York Times, demanant a Rajoy que escolti les reclamacions catalanes, i l’expresident José María Aznar, recordant als seus que els secessionistes han guanyat les eleccions, encara que no hagin pogut reforçar la seva victòria amb una lectura plebiscitària dels comicis.
El bloc independentista apareix aquests sense brillantor a la mirada. Els rostres d’Artur Mas, Raül Romeva i Oriol Junqueras, ahir en la primera reunió dels diputats de Junts pel Sí eren molt eloqüents. En comptes d’afirmar la seva victòria, el triumvirat exhibeix la seva preocupació. No es fien els uns dels altres. L’angoixa independentista, per tant, també beneficia Ciutadans. Els seus 25 diputats són glossats a Madrid i províncies com el destacament que millor ha defensat Espanya a Catalunya.
En realitat són diversos els factors que han contribuït a impedir una lectura rotundament plebiscitària del 27-S. Els cent mil vots d’Unió. La intel·ligent campanya de Miquel Iceta. Els 358.000 electors de Catalunya Sí que és Pot, que haurien estat molts menys si Iniciativa per Catalunya s’hagués presentat en solitari. Els 366.000 vots del PP, també. Les 734.000 paperetes de Ciutadans, és clar. I un altre factor afegit, que no pot passar per alt. L’escàndol del vot a l’estranger, a consciència restringit des de fa temps. L’escàndol del vot pregat. L’Estat espanyol està fent una cosa molt greu en posar totes les traves possibles perquè el milió llarg de persones, joves i no tan joves, que la crisi econòmica ha expulsat a l’estranger no puguin intervenir en la definició del futur polític del país. S’està empenyent a un gran contingent humà, d’elevada formació, a la condició d’apàtrides. És molt greu.
Ciutadans aquests dies brilla. Escuma. És el partit que més agrada als joves de centredreta. Es revaloritza davant l’electorat conservador més madur. Interessa en zones tèbies i escèptiques del socialisme. Creix la llegenda que és el partit favorit de l’Íbex 35. Les eleccions seran el 23 de desembre. Falten gairebé tres mesos. Tres llargs mesos. El Partit Alfa és molt dur de pelar en províncies. I Rajoy és un roca sense escuma.
