Europa en un carreró sense sortida.
“Els caps d’estat de la Unió Europea pel que sembla no saben el que Europa necessita” escrivia a Facebook el president de l’SPD, Sigmar Gabriel. El més greu no és que Europa doni respostes equivocades a la crisi europea, és que ni tan sols es plantegin la pregunta. “No tenim res més que estats individuals”, declarava a ARD Sigmar Gabriel. El més preocupant és que, en la reunió dels líders europeus, ningú no veu la gravetat d’una Europa que es troba en un carreró sense sortida.
Jürgen Habermas i Peter Bofinguer, en un esbós del programa per a l’SPD, titulat “Contra la façana democràtica”, reconeixien que només des d’una democràcia postnacional, amb una governança comuna d’Europa, es pot abordar la crisi i recuperar la sobirania usurpada pels mercats. Una Europa Federal, tot i ser la resposta, com a estratègia política és errònia: només aconseguirà unir en contra a tots els estats gelosos de la seva sobirania nacional. És el que hi ha.
“Estic fins als collons de tots nosaltres”.
És la frase pronunciada per Estanislau Figueres, president de la primera república federal, el 10 de juny de 1874, en el Consell de Ministres. Una frase que escenifica la catàstrofe del fracàs dels pressupostos europeus per al 2020. El programa Erasmus sense fons és només una gota en un pressupost que s’ha assecat. La retallada pressupostària de la Unió Europea, suposa acomiadar-se de la innovació, de l’ocupació i del creixement.
El PSC hauria de mostrar una major dosi de pragmatisme en afrontar una Europa que està en un carreró sense sortida. El federalisme com a solució demostra una manca de realisme polític. Contra la façana democràtica advoca, en lloc de per un estat europeu federal, per una doble sobirania -una ciutadania europea que no suplanta, sinó complementa, la ciutadania nacional; la manera d’obrir el camí a una democràcia supranacional europea.
En lloc de federalisme, abans cal enfrontar-se a l'”egoisme nacional” (aquelles polítiques que busquen generar superàvit exterior a base de retallades…, buscant una solució més enllà de les fronteres, solidària), i buscar ponts amb aquells que encara identifiquen les polítiques socials amb el vell estat nació (unint aquells amb voluntat de recuperar la sobirania nacional, avui en mans dels mercats, en unes respostes més enllà dels estats). En lloc d’abordar la construcció d’una arquitectura política europea, es planteja construir estructures pròpies d’estat nacional quan urgeix retornar a Europa una finalitè.
El dilema al qual s’enfronta Europa és avançar cap a una Europa Federal o, per contra, tornar al nacionalisme monetari. El substrat que alimenta les posicions sobiranistes és la desintegració, a càmera lenta, d’Europa; el resultat d’una eurozona nèciament dissenyada -per les capitals europees que no volien perdre sobirania, però la regalen als mercats- i pèssimament gestionada pels buròcrates de la Troica. Europa ni vol, ni sap jugar a l’escala europea en la que juguen els mercats especulatius.
No és una crisi econòmica, és una crisi ideològica, on l’epicentre està en la debilitat de les institucions polítiques -tal i com assenyalava Josep Borrell abans de la presentació de “No és economia, és ideologia”, escrit per economistes davant la crisi
Una política al servei de la demoscòpia.
Grècia és l’exemple més dramàtic dels efectes d’un estat depenent del poder financer. Grècia per si sola no és capaç de resoldre la crisi, però tampoc en una Europa com l’actual, construïda per les elits polítiques i financeres. L’esquerra hauria de trobar aquell pathos dels ciutadans constitucionalistes que al segle XVII van ser capaços de transferir sobirania dels estats a la federació.
Els qui apel·len a la “indissoluble” unitat d’Espanya o que la “sobirania… resideix en el poble” (article 1 i 2 de la Constitució) parteixen de la premissa falsa que qualsevol resposta a la crisi només és possible en el marc de l’estat nació. El que més molesta no és la sobrietat i manca d’ambició. És aquesta dòcil política defensiva, atrinxerada en l’estat nació, incapaç d’abordar una resposta més enllà de les fronteres nacionals.
Els estats d’Europa redescobreixen l’estat nació que porten dins. La cimera sobre el canvi climàtic que s’inicia a Doha (COP 18) pot fracassar per la falta d’acord a compartir un risc global -ni el primer pagament inicial de 30.000 milions de dòlars s’ha efectuat. És el símptoma d’una manca de lideratge polític per afrontar una política global contra el canvi climàtic. Més lluny està domesticar els mercats financers o recuperar la sobirania sobre un deute en mans d’especuladors. Només cal esperar acords entre febles i dòcils. Ningú surt dient: prou!
Un dur revés electoral a la demoscòpia i a l’oportunisme electoral.
El gran derrotat a les eleccions ha estat la demoscòpia. Després de la victòria, a l’alcaldia d’Stuttgart, dels Verds -van obtenir un 53% de vots a la capital de Baden-Württemberg-, la CDU va plantejar quins havien estat els errors.
La CDU alerta que la majoria de la seva clientela electoral a grans ciutats està per sobre dels 60 anys. Com mantenir una política familiar sense tenir en compte els canvis demogràfics? No tenen una política per llars unifamiliars que es veuen desprotegides. El document critica que la CDU ofereixi un perfil tradicional, basat en la política de guarderies, jubilacions, etc… i eviti afrontar els desafiaments i els reptes urbans de futur.
El guió de l’oportunisme demoscòpic, que privilegia la pragmàtica del poder en lloc d’ampliar la capacitat de decidir, ha anat reduint l’espai de maniobra del nou parlament. Artur Mas ha sembrat el seu propi calvari per governar; ha fet “pan con tortas”. La tasca més difícil del pròxim parlament no serà aconseguir una majoria estable, serà recompondre un full de ruta per al país. La premissa és formular les preguntes correctes, encara que aquestes semblen massa incòmodes per a tots els partits.
Lideratge i política postnacional.
La solució fàcil és atrinxerar-se en les conviccions polítiques, la tàctica demoscòpica, tot i que redueixi l’oferta política a pur màrqueting. El resultat és una política que ha vist reduïda la seva capacitat de maniobra. En aquestes circumstàncies el nou parlament no sembla que hagi de ser capaç de donar resposta al desvergonyiment del capitalisme financer, capaç d’aprofitar les oportunitats econòmiques soterrades darrera del canvi climàtic etc., recuperar la sobirania.
No es percep aquest “lleó polític” que s’amaga darrere d’una política més enllà de les institucions -modificant les regles i les fronteres d’allò que és polític. La capacitat d’esdevenir actor, al costat d’altres actors, d’una acció política global capaç de governar les interdependències mútues.
Michel Rocard lamentava aquesta dinàmica que està al darrere del fracàs de les conferències sobre el canvi climàtic -aquests dies de Doha. És el cinisme de països la cooperació dels quals és clau per salvar el planeta, però preval la demència dels qui estan decidits a destruir-lo per falta de lideratge. S’imposa aquest discurs provincià de sense vosaltres, sols, la crisi desapareixeria.
I hi ha alternatives!
Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia
