El Partit Popular i el president del Govern, Mariano Rajoy, fan front aquests mesos a una disjuntiva important: comportar-se com una simple màquina de poder que busca a qualsevol preu la manera de guanyar les dificilíssimes eleccions de 2015, encara que sigui traslladant el pesat cost de aquesta estratègia a les institucions de l’Estat, o moderar aquesta maniobra de manera que no impliqui dany irreparable per a les organitzacions fonamentals de l’Estat.
L’observació de comportaments anteriors del PP no convida a l’optimisme. Des de fa bastants anys, el principal partit conservador d’Espanya ha trencat aquesta alternativa buscant sempre el benefici electoral immediat. És a dir, cercant causes que podien incentivar els seus electors, encara que signifiquessin fracturar la societat i el desprestigi de les institucions creades per la Constitució de 1978. No va ser José María Aznar el principal responsable d’aquesta estratègia, almenys en el seu primer manat, bastant acurat amb no provocar fractures socials. Es va dibuixar amb molta claredat quan Aznar i l’actual president van optar per utilitzar la lluita antiterrorista com a element capaç de provocar aquesta fractura de la societat. Ho van fer arran de l’11-M quan van triar minimitzar els seus errors posant en dubte la professionalitat de les forces de seguretat i l’honestedat democràtica dels seus oponents polítics, convertits tots dos, en virtut dels seus interessos electorals, en sospitosos de cooperar amb un assassinat a massa. Ho va fer Rajoy quan va acusar en seu parlamentària a un president del Govern d’Espanya de “trair els morts” causats pel terrorisme.
La gran disjuntiva que es planteja ara als responsables del PP és convertir o no el debat sobre Catalunya en una nova causa de fractura, en una manera de recuperar vot i tot a costa de provocar el rearmament del nacionalisme espanyol més radical i de lliurar la Generalitat al nacionalisme català més insociable. El silenci del president del Govern, la immobilitat total del PP, pot tenir com a conseqüència la radicalització de l’independentisme català, de manera que l’opció secessionista acabi associada a Esquerra Republicana de Catalunya i a la CUP, convertides en minories majoritàries més forts que una indefinida Convergència i Unió. Un escenari de fractura que tindria costos, però convindria segurament a la maquinària de poder del PP, disposada sempre a llançar el preu de les seves estrips sobre les esquenes de les institucions de l’Estat.
Encara hauria de ser possible que els que dins del PP que coneixen la història d’Espanya recapacitin i s’oposin a una estratègia “catalana” que busqui deixar la Generalitat en mans dels més radicals, amb un PSC enfonsat i una CiU molt debilitada. Una estratègia que vulgui fer tan fràgils als socialistes a Catalunya que no aconsegueixin recompondre’s electoralment durant anys a tota Espanya. Que deixi les institucions en mans d’ERC.
El resultat d’una política semblant tindria molts perills. Potser els bruixots del PP pensin que l’única carta que els queda, l’única fractura amb rendiment electoral, és la batalla “nacional”, atès que la situació econòmica i de l’ocupació no experimentaran millora apreciable i que fins a la batalla “catòlica”, tan estimada per Alberto Ruiz-Gallardón, ha perdut tota la seva força, amb un Papa, Francisco, que sembla més desitjós del diàleg que de la confrontació. Però ni tan sols aquesta creença, que alimenten els aprenents de Karl Rove dins del PP, que somien amb aniquilar al PSOE, podria justificar una estratègia amb tants riscos i tan alts costos institucionals.
Potser el PP es llanci, malgrat tot, per aquest camí. Tant de bo els ciutadans haguem après per llavors com es resta i com se suma en política i no ens deixem capturar en unes xarxes tan asfixiants com les que mantenen que per desanimar l’independentisme català el millor és reforçar el nacionalisme espanyol. Ja sabem com és tot això. Ja sabem el que costen les “causes fracturants” de què va parlar fa temps José María Ridao.
cel·lebro que per una vegada el risc de ruptura culpabilitzi i vingui d’Espanya, i no que les aspiracions legítimes de la societat catalana siguin les que provoquin “el xoc de trens”.