El temps del rigor s’ha acabat? Dos anys després de ser abatuda per tota Europa, la política d’austeritat, erigida com a catecisme econòmic veu tremolar els seus fonaments. No tant pels cops repetits dels “alter” i els altres “economistes horroritzats” (1) sinó per les crítiques de les últimes setmanes, al cor mateix dels temples més rigoristes. Al punt de prefigurar, potser, un canvi de rumb a Europa. Perquè si aquesta política ha conduit a reduir a la meitat el dèficit de la zona euro en quatre anys, des del final de 2011 ha tombat el creixement del continent.
Darrerament ha sobresortit, una verdadera sèrie negre per als defensors del rigor, i no de les menys importants: la d’aquest dilluns, del president de la Comissió Europea, José Manuel Barroso. El “supervisor” en cap dels programes per reduir el dèficit públic a Europa, ha dit que l’austeritat que és “bàsicament bona”, “ha arribat al seu límit.” I ha previngut que “per tenir èxit” una política ha “de comptar amb un mínim de suport polític i social.” Un eufemisme dirigit al creixent descontent, especialment al sud d’Europa.
Errors. La setmana passada va ser el torn dels dos pilars de la doctrina de l’austeritat, Reinhart i Rogoff, de posar-se en ridícul… per un estudiant. El 2010, dos destacats economistes de Harvard van teoritzar, amb l’ajuda de fulls de càlcul d’Excel que una taxa d’endeutament superior al 90% conduïa, sobre la mitjana dels països estudiats, a un estancament del PIB. La influència d’aquest estudi sobre les polítiques implementades després va ser “enorme”, segons el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman. Fins i tot es va incloure a França en el pressupost suplementari de 2010… Dos anys més tard, zas: el seu treball és ben ple d’errors, el creixement mitjà dels països endeutats a més del 90% es troba a un 2,2% i no en una lleu recessió del 0,1%. “Els veritables culpables són els que s’han emparat en aquest resultat controvertit” ha afirmat un furiós Paul Krugman.
Aquest nou cop dur, es produeix quatre mesos després del mea culpa del FMI. A principis de gener, l’economista en cap del Fons, Olivier Blanchard, va reconèixer que la institució havia subestimat l’impacte del rigor sobre creixement dels països en qüestió. “A les economies desenvolupades, una consolidació fiscal més forta [de reducció del dèficit] va comportar un creixement menor del que s’esperava.” I va explicar que el famós” multiplicador”, que avalua l’efecte de la reducció de la despesa pública sobre el PIB, s’ha de multiplicar per dos o tres. En resum, l’impacte negatiu en el creixement va ser de dues a tres vegades més gran del previst…
Possible. Més enllà del debat teòric, és també en els fets on l’austeritat està ara qüestionada. Amb aquest darrer gir, espectacular: els Països Baixos, fins aleshores considerats com uns “bons estudiants” per la Comissió, i, davant del risc de recessió, van optar per abandonar el seu pla per estalviar 4 mil milions d’euros. Van deixar d’impulsar el seu objectiu de reducció del dèficit. Més àmpliament a Europa, sis països, han volgut, obtenir de Brussel·les un allargament dels terminis que regeixen el seu programa per restaurar l’equilibri fiscal. Entre ells, França, que comptarà amb un any més (fins a 2014) per reduir fins al 3% del PIB el dèficit. En la seva última ronda de compromisos amb Brussel·les, París, fins i tot va renunciar a la tornada a l’equilibri d’aquí al final del mandat de François Hollande, preveient un dèficit del 0,7% el 2017. I encara, basant-se sobre un creixement molt hipotètic del 2% des del 2015…
Bloqueig. Aquest conjunt de “moviments” conduirà a un canvi real en la política econòmica a Europa? “És una mica aviat per dir-ho, però aquests elements constitueixen una primera andanada cap a un qüestionament de l’austeritat generalitzada” afirma l’economista “horroritzat” Benjamin Coriat. I suggereix dues raons per a aquesta tendència: “En primer lloc la preocupació dels Estats Units i l’FMI davant una Europa que empeny el món cap avall; i també el fet que en els països afectats, aquesta política està produint resultats catastròfics.”
Segueix sent cert que el bloqueig a un canvi en la política econòmica no resideix a Brussel·les, sinó a Berlín. Resistint a les propostes de Barroso, el Ministeri de Finances d’Alemanya, va apel·lar ahir a continuar amb la “consolidació fiscal” i les reformes a Europa. I si Alemanya tanca pel moment els ulls davant de les relliscades d’alguns països, és poc probable que Angela Merkel accepti, abans de les eleccions generals d’aquesta tardor, una veritable recuperació econòmica.
(1) col·lectius d’economistes reunits contra l’ortodòxia neoliberal.
