El president Rajoy va passar fugaçment per Barcelona per trobar-se amb els seus. I se’n va anar sense haver deixat sobre la taula cap proposta política per als catalans. I, no obstant això, del discurs de Rajoy i del seu context es desprèn que sí que té un pla, només que no s’atreveix a plantejar-ho. Si el president és coherent amb el que va dir, en un discurs carregat de ressentiment i sense missatge positiu algun, el full de ruta és aquesta: rebuig frontal del sobiranisme, negativa a afrontar una negociació per canviar la relació entre Catalunya i Espanya, recurs permanent als tribunals de justícia per aturar el procés sobiranista i, finalment, intervenció de l’autonomia, si s’escau. Les tres primeres fases del pla les aplica des que el conflicte va començar, la quarta es donarà de més a més.
El sobiranisme pot presumir d’haver colonitzat el cap del president. Cada nova ocurrència reforça la idea que en el fons veu a Catalunya com un món aliè. Havia de ser una visita definitiva. El president havia anunciat que s’acostava als catalans per comunicar-los la bona nova que havia de mobilitzar al que ell presenta com majoria silenciosa no independentista. I tot el que va fer va ser venir a reunir unes hores amb la seva família política, el PP català, cada dia més marginal a Catalunya.
Des d’un conciliàbul sectari és difícil cridar l’atenció de la majoria.L’argument principal de Rajoy és que mentre Artur Mas, obsessionat en fantasies impossibles que només produeixen divisió, ha portat a Catalunya al desgovern, ha estat el Govern espanyol el que ha salvat els catalans, com si no fos la seva obligació atendre els problemes de qualsevol territori de l’Estat. El Govern presumeix de generositat per complir amb els catalans, com si es tractés d’un país veí a qui ajuda per un impuls solidari. Falsa generositat, d’altra banda, perquè són crèdits que la Generalitat haurà de retornar o compliment d’obligacions contretes, i queden encara moltes pendents. Sembla que Rajoy, com molts ciutadans catalans, ja veu Catalunya fora.
No, el president no va venir a parlar als catalans perquè no té res a dir-los i el seu pla real, per quan la seva pròpia inacció política el col·loqui en situació límit, no ho pot explicar, ni a ells ni als europeus. Rajoy va venir a parlar als espanyols: l’electorat de la dreta que l’ha abandonat, al votant que encara li segueix fidel, als sectors del seu partit que el critiquen, ia la ciutadania en general per identificar-se com a únic garant de la unitat de Espanya, davant de la frivolitat de Pedro Sánchez i “els salvapàtries de l’escombra”, com anomena a Podem, en una expressió que resumeix tot el ressentiment del senyoret. Catalunya com a instrument de campanya electoral. Rajoy segueix al seu aire, a l’espera que la tempesta amaini, i si les coses es compliquessin i hagués de suspendre l’autonomia, potser li donaria vots a la resta d’Espanya. La inacció i la frivolitat són dues actituds que sempre van juntes.
El pla d’Artur Mas per la independència en 18 mesos té una cosa en comú amb el de Rajoy: també busca guanyar temps, encara que sigui amb objectius oposats.En un any electoral, en què les institucions espanyols viuran sota la paranoia Podem i la pressió de Catalunya, i PP i PSOE defensaran amb totes les seves forces el bipartidisme que els dóna la propietat de l’Estat, Artur Mas aspira a aprofitar el desgast d’uns i altres per arribar a final de 2015, quan es configuri un nou panorama polític a Espanya, amb les seves posicions molt més consolidades, després d’enterrar Convergència i ampliar les bases independentistes. I Rajoy espera arribar a la tardor de 2015 amb opcions de conservar el poder, utilitzant la seva intransigència davant les pretensions catalanes com a trampolí. La diferència és que Mas accelera i Rajoy com sempre s’alenteix. I des de l’acceleració sempre és més fàcil tenir la iniciativa que gronxant en les inèrcies, sobretot quan aquestes són manifestament negatives.
En una setmana, Artur Mas i Mariano Rajoy han descartat la via negociadora. Amb la qual cosa es consolida la idea que ja només cal la confrontació o el vot. No és estrany que creixi el nombre dels que pensen que el pas del nus al desenllaç només es produirà en el moment en què Angela Merkel li digui a Mariano Rajoy que ja n’hi ha prou. Com és sabut, les raons que vénen de fora són les úniques que el president atén. En qualsevol cas, si l’alternativa està entre la confrontació i el vot, l’any que ve ens donarà oportunitats més que suficients per aclarir la situació, perquè els ciutadans tindrem tres ocasions d’expressar: les autonòmiques (transvestides de referèndum per Artur Mas, al cas de Catalunya), les municipals i les generals.
Per fortuna, en democràcia els problemes indivisibles es poden resoldre apel·lant al vot. Sempre i quan tots assumeixin que quan la ciutadania es pronuncia cal obrar en conseqüència. Si no fos així, ja només quedaria la confrontació.
