Joan Tapia: La independència enfront del 27-S

Un sistema polític propi, amb la presència permanent del nacionalisme com a primera o segona força i l’escassa incidència de la dreta espanyola, és des de la recuperació de la democràcia una constant catalana. Però diumenge a la nit el programa ‘Salvados’ de La Sexta va recordar que -malgrat això- hi ha elements comuns i vasos comunicants entre el sistema polític català i l’espanyol.

Des de sempre, la força a Catalunya del PSC (lligat al PSOE), que acostumava a perdre les eleccions autonòmiques i a guanyar les municipals i legislatives, ha estat el gran punt en comú. D’aquí l’aguda al·lèrgia del nacionalisme -fins i tot abans de la seva conversió a l’independentisme- al PSC, que ha estat -amb la seva presència municipal- un partit tan arrelat a la societat catalana com lligat a Espanya. Ja he escrit que des de 1977 el PSC només ha tingut dos líders indiscutibles que van posar dels nervis al pujolisme: Felipe González -que va guanyar totes les legislatives a Catalunya- i Pasqual Maragall, l’alcalde olímpic que els va arrabassar la Generalitat el 2003.

El PSC va ser en les ‘plebiscitàries’ de setembre el tercer partit però el seu lloc de segon classificat va ser ocupat per Ciutadans, un partit que va néixer a Catalunya com a protesta ‘indígena’ (no dirigida des de Madrid) al nacionalisme i que ara es projecta com el partit espanyol que més amenaça el bipartidisme espanyol. Curiós!

I puntualment el programa de Jordi Évole del diumenge va tornar a posar de relleu aquests nexes comuns. Catalunya té un sistema polític propi -com correspon a una nació-, però aquest sistema no és totalment aliè a l’espanyol perquè Catalunya també és Espanya però d’una forma diferent.

El nou i tan lloat debat -malgrat l’ensucrat inici dels dos joves líders en una camioneta explicant vivències com vells amics- entre Albert Rivera i Pablo Iglesias, els candidats de les forces emergents a les eleccions espanyoles, va tenir un seguiment espectacular a tot Espanya. El 25,2% de ‘share’, una audiència d’un bon partit de futbol. I a Catalunya el ‘share’ va ser similar, el 25,5%.

L’èxit del debat Rivera–Iglesias (guanyador el liberal i desacomplexat Rivera davant la protesta social d’Iglesias) és una cosa que el PP i el PSOE han de tenir molt en compte. Però encara més l’independentisme català, perquè tant Ciutadans com Podem tenen forta presència a Catalun

ya i van a lluitar pel vot en les properes legislatives.

Com va dir Pablo Iglesias encertadament en el debat, la compareixença com a imputat d’Artur Mas davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el passat 15 d’octubre sembla un espectacle muntat pel Govern del PP a favor del líder independentista català. En efecte, Artur Mas ha tingut -gràcies al primitivisme polític del PP– una setmana de glòria davant les seves alacaigudes tropes que ha servit per compensar en

part els resultats -inferiors al previst i el necessari- del 27-S. Dijous passat, pujant decidit les escaletes de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aclamat per alcaldes i militants independentistes, va poder emular Lluís Companys -com es va encarregar de repetir el seu ensinistrat ‘agit-prop’- però amb més confort i molts menys riscos. Un nou heroi, perseguit per l’enemic, de l’èpica nacionalista?

I els dies següents el PP li va seguir el joc magnificant l’espectacle i la seva alambinada frase sobre la desobediència a la sentència si Catalunya fos llavors independent (quan en aquest cas no hi hauria desobediència). La vicepresidenta del Govern i el ministre de Justícia (especialment maldestre, ja que ha aconseguit incendiar no només al nacionalisme català sinó fins i tot a la molt conservadora Associació de Fiscals) van exhibir la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Una cosa sobre el que un Govern espanyol prudent i responsable mai ha de gesticular en va.

D’acord, Mas ha guanyat mediàticament a Catalunya i gràcies al govern de Madrid -com va subratllar Pablo Iglesias– la setmana del 15 d’o

ctubre, la del 75 aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, que va ser president de la Generalitat i ministre de Marina de la República amb Niceto Alcalá Zamora. Val. Però dilluns 19 les coses han tornat on eren. Ha perdut el plebiscit perquè no va arribar al 48% dels vots (tampoc és una victòria de Rajoy o de Societat Civil Catalana). Junts Pel Sí que és la primera força parlamentària amb el 39,5% dels vots i 62 diputats (nou menys dels que tenien abans de la patriòtica dissolució del Parlament i de la no menys patriòtica llista unitària). CDC ha passat de 50 a 30 diputats… I Mas ha d’implorar la investidura a la CUP, que no és segur que sigui un Déu clement i misericordiós. Mal negoci!

Així ho ha de pensar com a mínim en un altre temps el líder de la corrent independentista de CDC, Felip Puig, que ha manifestat a un grup d’empresaris que la investidura de Mas és impossible abans de les eleccions espanyoles, que arribar a un acord amb la CUP és gairebé impossible.

.. i que caldria veure si després d’aquestes eleccions el cel es buida una mica perquè amb la CUP la tempesta és segura i hi ha línies vermelles (en economia i seguretat) que CDC no pot abandonar. La vicepresidenta actual, Neus Munté, una creient del ‘Procés’ el currículum a CDC no és res comparat amb el de Felip Puig, va corregir ahir a l’encara conseller d’Indústria. Però la realitat és la realitat. És difícil que Artur Mas sigui investit abans de les eleccions espanyoles. Després… després el pim-pam-pum irresponsable Mas–Rajoy (o Rajoy–Mas) pot haver passat a millor vida.

De moment, la primera decisió que l’independentisme ha de prendre és si repeteix la fórmula de Junts Pel Sí a les eleccions espanyoles. La lògica ‘plebiscitària’ el exigiria, però si el ‘plebiscit’ no ha funcionat en unes eleccions catalanes, potser vagi encara pitjor en unes legislatives. I la propera presidenta del Parlament, Carme Forcadell, líder de l’ANC fins fa pocs mesos i que ha estat proposada per ERC, el seu antic partit, sembl

a que diu que no passa res si els dos partits van per separat a Madrid. Això sí, amb la independència com a punt comú irrenunciable.

I si van separats i ERC treu més vots que CDC (sense Unió i contra Duran Lleida), tot se li complica a Artur Mas. Oriol Junqueras només va acceptar en l’últim moment -i per la pressió del ‘agit-prop’ convergent- la llista unitària, però mai ha amagat que creu que ERC ha de mostrar els seus senyals d’identitat, diferents de les de CDC. I ERC voldria recuperar una mica d’un vot radical el 27-S es va anar a la CUP. A més, Junqueras pot tenir les seves ambicions, tan legítimes com les de Mas. I malgrat que els convergents tendeixen a minusvalorar-, ha de ser un bon negociador. En les passades eleccions CDC ha baixat de 50 a 30 diputats i ERC ha conservat les seves 21. Ni un més però ni un menys.

El full de ruta política i personal d’Artur Mas està embarrancat després de les eleccions anticipades del 27-S que ningú l’obligava a convocar. Ara la seva investidura està en mans de la CUP i té davant seu el repte de les eleccions espanyoles. Potser a curt, a part de l’elecció de la taula del Parlament, el més rellevant serà saber si CDC i ERC repeteixen coalició el 20-D. I els resultats que l’independentisme -juntament o separat- tingui en aquestes eleccions. Atents ja que no només a la negociació amb la CUP -que Felip Puig diu que va per llarg- sinó també als moviments i conspiracions internes de , on conviuen dos partits diferents, dos líders ambiciosos i 11 independents -amb Lluís Llach a capdavant- que poden ser genials però que en molts casos també són imprevisibles.

El Confidencial