Darrerament s’ha parlat força en els mitjans sobre si la situació política d’avui s’assembla a altres moments històrics també crítics. S’ha esmentat el desastre de 1898 i la transició dels anys 1977-1979 per tal de fer comparacions amb l’actualitat. Es tracta de situacions molt diverses, en què les diferències són més acusades que les similituds. De tota manera, pot ser un exercici útil reflexionar per establir elements de coincidència i de divergència.
El desastre de 1898 no va ser només una humiliant derrota militar amb EUA i la pèrdua de les restes del gran imperi colonial espanyol. Va ser també un gran cop moral i polític, atès que llavors Espanya va haver d’afrontar una dura realitat: era un país petit i decadent, amb un notable retard econòmic, educatiu i científic. Ja no es podia viure més temps recordant ni passats imperis ni passades glòries. Però llavors van predominar més les lamentacions sentimentals i la retòrica d’una necessària regeneració que els projectes polítics per sortir realment de la crisi. Calia actuar immediatament i no es va fer. Ni es va canviar de política, ni es van renovar els partits, ni es va reformar la Constitució. I així el sistema de la Restauració va entrar en una progressiva decadència. A l’Espanya de llavors no hi va haver una reacció nacional similar a la de França després de la derrota de 1870, que va conduir a establir la vigorosa Tercera República.
La transició dels anys setanta va ser ben diferent. En aquells anys una part dels dirigents del deslegitimat règim franquista van pactar amb l’oposició uns canvis polítics que van conduir a una Constitució democràtica. Ara bé, el procés es va veure hipotecat per les herències i imposicions de l’antic règim: la monarquia, la no exigència de responsabilitats polítiques, la sobirania única, etcètera. Malgrat les seves mancances, va ser un gran canvi polític que posava fi a l’últim règim supervivent dels feixismes dels anys trenta i aconseguia l’homologació a l’Europa democràtica.
En aquests dos escenaris, quin va ser el lloc de la qüestió catalana? En el primer cas, l’única reacció regeneracionista al desastre que va acabar tenint èxit polític va ser la protagonitzada pel catalanisme. Les eleccions de 1901 van significar la irrupció dels catalanistes, i de la qüestió catalana, en la política espanyola. Els dirigents de la Lliga Regionalista van plantejar uns projectes d’europeïtzació i reforma d’Espanya molt més ambiciosos i moderns que els elaborats per Maura o Canalejas, però no van aconseguir molts suports per la desconfiança que generava la seva condició de catalanistes. Durant la transició dels anys setanta, el protagonisme polític del catalanisme antifranquista va forçar que es restablís la Generalitat, ja assolida durant la Segona República, però es va fer en el nou marc generalitzat i homogeni que significava l’Estat de les autonomies obligatòries. El pacte va deixar en una notable ambigüitat la interpretació de la Constitució de 1978. Per a uns aquell text era un punt de partida perfectible i reformable que podria implicar mitjà termini desprendre de les herències franquistes i adequar-se a la realitat plurinacional: era evident que les nacionalitats històriques no podien ser iguals que les regions. Al final s’ha acabat imposant el criteri restrictiu dels que consideren la Carta Magna com el punt i final: disset comunitats iguals és el màxim que estan disposats “a concedir”.
Avui assistim al que ja molts analistes qualifiquen de crisi final del sistema de la transició, com a resultat del desprestigi i erosió de bona part de les institucions de l’Estat i del descrèdit dels partits i polítics que han governat. I a més, el model autonòmic català ja no és viable per les limitacions i els incompliments dels pactes i les lleis pels governs de Madrid i per les interpretacions d’un Constitucional mancat de independència i d’autoritat moral. Aquest doble esgotament és l’element central de l’actual situació, tot i que també cal afegir els greus efectes socials provocats per com s’ha gestionat la crisi econòmica. Avui no acaben de perfilar ni quins seran els protagonistes dels possibles canvis, ni les característiques d’aquests, ni el moment en què es produiran. Potser tot començarà a dibuixar-se el proper any si el sistema bipartidista PP–PSOE rep un fort cop a les municipals i autonòmiques de maig, a les generals posteriors i en les previsibles catalanes. És molt probable que llavors la qüestió catalana surti de l’actual carreró sense sortida. Perquè estarà en un context de recomposició de les forces polítiques i plantejament de la necessària transformació del sistema polític espanyol quan aparegui l’oportunitat i necessitat de negociar i pactar de veritat la qüestió catalana.
El 1898 es van perdre les últimes colònies espanyoles perquè la “metròpoli” es va negar a negociar. Volia mantenir la situació de dependència d’aquests territoris fos com fos, i al final els va perdre tots. Seria bo que els polítics espanyols deixessin d’enganyar-se i assumissin la realitat tal com és. Avui sembla evident, com a finals del segle XIX, que cada dia hi ha més distància entre el país oficial, encotillat per una Constitució obsoleta i conduït per un Govern autista i uns partits desacreditats, i el país real, el de la molta gent que vol un canvi real i farà tot el possible per convertir en realitat aquesta aspiració. Qui es negui a veure aquesta realitat tard o d’hora es pot veure desbordat pels esdeveniments, com va passar l’any 1931.
