Vaig llegir amb interès l’obra històrica dirigida per Robin Wilson ‘La Nova Socialdemocràcia- cap a partits pluralistes en xarxa” (31 de maig de 2011) i l’article d’orientacions contemporànies de Simon Lightfoot on es preguntava: ‘Com pot el PSE connectar amb els ciutadans europeus?” de l’endemà. Tots dos van expressar el seu desig de veure un rol més prominent del PSE. Estic d’acord amb aquest sentiment (juntament amb el desig de veure millorar el paper i la importància de tots els partits europeus).
La qüestió, però, és si existeix o no la voluntat política per part d’alguns dels partits nacionals membres del PSE per ajudar a facilitar aquest desig. Encara que el context que va sorgir després del Reglament del Partit de 2004, encapçalat pels propis partits europeus, va obrir noves possibilitats, sembla que hi ha dubtes i/o manca d’entusiasme quan es tracta de ‘permetre’ al PSE desenvolupar-se plenament en un veritable partit polític pan-europeu dels socialistes/socialdemòcrates. ¿No és una mica irònic que una tradició política, que se suposa que es construirà sobre una base de “solidaritat internacional” (estic segur que en moltes seus dels partits nacionals tenen imatges que proclamen dita solidaritat en les seves parets), no sempre iguali la retòrica amb la realitat?
¿Per què l’evolució d’una encarnació pan-nacional que en realitat té l’oportunitat d’aconseguir alguna cosa, en comparació amb la seva contrapart global, la Internacional Socialista (IS), s’ha d’enfrontar a tals obstacles? ¿Aquesta deficiència està més arrelada potser del que el centre-esquerra reconeix? Això és el què vull explorar amb més profunditat.
Pel que fa a la autoadscripció “l’objectiu del PSE és dedicar-se a aspectes internacionals” encara que la capacitat històrica i contemporània de certs partits membres per diluir i especialitzar les iniciatives organitzatives i ideològiques que podrien facilitar aquests objectius segueix existint. De la manca de presentació d’un manifest comú el 1979, que va marcar la pauta per a les sis properes eleccions on es va proclamar un manifest de treball col·laboratiu que va ser essencialment ignorat, amb el flip-flop de l’entusiasme dels partits membres cap el PSE en funció de si eren en el govern o a l’oposició. Sembla haver-hi una sensació de satisfacció, en algunes parts, quan l’ambició es frena i les expectatives són descoratjadores!
Una manera d’explicar-ho s’enllaça amb una interpretació bastant específica de la naturalesa de la relació amb el PSE, que consolida una creença entre els partits membres que aquesta relació ha de ser interpretada en termes de suma zero. Com a conseqüència, el PSE acaba sent vist com principalment/solament el servent dels seus components nacionals, deixant-li molt poca o nul·la capacitat d’exercir un paper per si mateix. Aquesta atribució limitada fa que la seva tasca es redueixi simplement en transmetre les opinions a les seves parts constituents.
Això es manifesta en una manca general d’entusiasme vis-à-vis per millorar el perfil del PSE entre els partits membres ordinaris com Lightfoot esmenta. En efecte, si revisem les propostes de Quinn en “L’enfortiment de la consciència i la cohesió interna del PSE” (2001) aviat es fa evident que hi ha una sèrie d’objectius molt modestos que encara no s’han aplicat plenament – esperem que hi hagi més sort aquesta vegada. Un altre símptoma d’aquest malestar va sorgir durant el període preliminar a l’objectiu que venia de lluny d’introduir la “militància única”. En el moment en que finalment “es va convertir en realitat”, després de 2007, s’havia enfrontat a una oposició suficient que assegurava un significant fracàs en les esperances dels primerencs defensors: primer l’elegibilitat va ser “nacionalitzada”, és a dir només els militants dels partits membres nacionals podien ser escollits per ser membres d’una entitat transnacional, i en segon lloc, les connotacions associades amb la “militància única” van ser considerades massa radicals i es van rebatejar com activistes del PSE.
Trencar aquest cicle, de manera que l’evolució organitzativa i ideològica futura ja no sigui un ostatge d’una minoria dels partits membres nacionals, no serà fàcil. Qualsevol possibilitat d’èxit requerirà una combinació del suport dels partits membres simpatitzants, el Secretariat del partit, el Grup Parlamentari Europeu i els activistes del partit, a fi de garantir un impuls suficient per començar a construir un contrapès a la influència dels partits membres menys entusiastes.
També hi haurà una necessitat d’exposar les limitacions de l’”internacionalisme” donat que actualment està sent interpretat i articulat, seguit d’un moviment que marca l’inici d’una era en què pensar en “termes supranacionals” s’està convertint en part integrant del discurs polític i en les activitats del dia a dia. En aquestes circumstàncies, un PSE equipat per poder intervenir entre els seus partits constituents i actuar com un constructor de consensos (el límit superior del seu paper segons el què preveuen alguns) co-existiria amb un PSE capaç d’establir l’agenda política, i amb el temps, qualitats representatives per als seus partidaris polítics a tot el continent.
Fent això, al seu torn convertiria l’expressió utilitzada tantes vegades de “ser més que la suma de les parts” en una realitat diària enlloc d’una realitat ocasional. Per descomptat, adaptar aquests pensaments perquè encaixin en un escenari real té moltes probabilitats de rebre crítiques per utòpic, però sense aquests objectius sembla que hi hauria poques raons per a l’existència del PSE com un “partit” i la seva anterior encarnació com una confederació seria, si més no, una descripció més precisa i veraç.
Un punt de partida, per tant, seria començar a utilitzar plenament les disposicions legals que existeixen ara per canviar la cultura organitzativa i, en particular, els termes en la presa de decisions (article 17). La posició per defecte dins del partit ja no estaria basada en la necessitat de “salvar la cara” anunciant constantment l’aparença de la ‘unitat familiar’, sinó en una actitud d’”estira i arronsa” i una realitat d’on “uns cops es guanya, i d’altres es perd”.
Això esmorteiria la possibilitat que un membre deixés de formar-ne part, en cas no volgués estar subjecte a una decisió presa per majoria qualificada segons el que estableix l’article 17.6. El consens, per descomptat, és una idea lloable per a una entitat transnacional, però no ha de ser utilitzat com un mecanisme per retardar constantment el desenvolupament de l’organització.
Una altra mesura de gran importància que mereix l’atenció és la proposta d’Andrew Duff (MEP) perquè 25 diputats al Parlament Europeu addicionals siguin elegits per una circumscripció europea única. Això representaria una oportunitat per començar a construir un sistema de partits supranacionals, que serien una part d’una democràcia social supranacional que tindria el potencial de millorar significativament el paper i la importància dels partits europeus.
Sense aquest canvi potser ens haurem d’enfrontar a la possibilitat que el PSE, juntament amb la resta dels partits europeus, s’hagi d’enfrontar als límits naturals del seu desenvolupament. Si aquest és el cas, la meva major preocupació és que els partits europeus es veuran atrets cap a una politització d’immadurs, és a dir, que no tindran la capacitat per fer front a les seves pròpies deficiències/divisions internes, al costat d’un desig d’ocultar els problemes fonamentals en el si dels seus respectius partits que comportarà un excés de confiança en burlar els seus oponents polítics. Això sembla ser especialment cert en relació amb el PSE i el Partit Popular Europeu (PPE), la relació dels quals al 2011 recorda cada vegada més a un “yah boo” acostant-se a la política associada a l’àmbit d’un sindicat d’estudiants.
La trajectòria que tenen per davant els partits europeus està lluny de ser determinada. El paper del PSE serà una part fonamental d’aquest futur. És aquí on els activistes del PSE poden ajudar a escriure’n el guió esdevenint els nous missioners (actuant tant com un tros de boca al PSE com uns ulls i orelles a nivell nacional) dins dels seus propis partits membres. En aquest sentit, podrien elevar la visibilitat del PSE a les seves sucursals, ajudar a portar mocions als congressos nacionals i, quan sigui necessari, mobilitzar el suport al voltant de les solucions polítiques de transició. A més, amb tants partits membres nacionals en contra d’això podria ser una oportunitat ideal per pressionar per un enfortiment de la presència intra i extra-partit del PSE.
