Més que un partit federalista, que també, el PSC ha estat fins ara el partit federador per excel·lència. Ara que es parla de “cosir” el PSOE, sembla difícil que pugui fer-se sense el partit que ha cosit primer la societat catalana, i que ha mantingut a aquesta almenys sargida amb la societat espanyola, gràcies entre d’altres a Ernest Lluch, Narcís Serra, Joan Reventós i Jordi Solé-Tura. Els que somien amb partits socialistes ètnics a Catalunya (els Comín i els Villacorta, per exemple) no han entès gran cosa de la història de Catalunya dels últims 40 anys. Per a mi els autèntics catalanistes del PSC no són els consellers que se’n van anar, sinó Montilla, De Madre i Corbacho (podria anomenar molts més que han estat oblidats: Javier Soto, Juanjo Ferreiro…), que han assegurat la presència del català i seva supervivència en les zones més decisives per al seu futur. I no ho han fet perquè siguin nacionalistes, sinó perquè creuen en la convivència i en la unitat civil, en la cohesió social en definitiva. Això no ho entenen molts, però és així. Avui es parla de la pressió sobre el PSC perquè acati la disciplina de vot del PSOE, però hauria de parlar-se de la pressió sobre els nous dirigents del PSOE perquè ens expliquin quin tipus d’Espanya pensen construir si no cap en ella el PSC. Potser sigui l’Espanya entre Redondo Terreros i Mayor Oreja que proposava Albert Rivera en un article titulat “Als meus compatriotes socialistes” després de fer una campanya electoral enfundat en la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Quants espanyols caben en aquesta Espanya?¿El 40%? Jo, per exemple, crec que no hi cabo. És que crec que no hi cap ni Patxi López. Per descomptat podem portar el debat als estadis de futbol com pretenen fer tant Ciutadans com els independentistes catalans. Però així no federarem Espanya, és a dir no construirem l’única Espanya amb futur, federal i federada en una Europa sense fronteres on el somni de l’estat-nació s’esvaeixi per a tothom. Ara que Mariano Rajoy serà reinvestit a canvi de res (pels errors estratègics de tots els sectors del PSOE), un pot pensar que les reformes profundes a Espanya estan més lluny que mai. Però Espanya ha canviat molt més del que creuen Mariano Rajoy, Susana Díaz i Pablo Iglesias, per a mi els autèntics rostres de l’Espanya que es resisteix a canviar i a modernitzar-se per sempre oberta al món. Avui em recordava un amic italià que els judicis sobre la corrupció van acabar amb gairebé tot un sistema polític al seu país molt ràpidament. Esperem que el que vingui després a Espanya no sigui un Berlusconi, sinó un projecte col·lectiu on capiguem molts i el posem al servei d’una Europa democràtica, unida, lliure i en pau.
Progrés Real/Progreso Real
