En aquests temps tan apassionats -i apassionants- que vivim he d’insistir una vegada més en la necessitat de situar en el debat públic el paper de Barcelona, que històricament ha tingut un paper molt singular i ha exercit sempre la capitalitat amb un punt de rebel·lia. El motiu? Ser una ciutat feta a si mateixa. La seva potència no ve derivada d’un Estat que li atribueix capitalitat política, econòmica o cultural, sinó de la pròpia capacitat d’atrevir-se amb projectes ideats i impulsats per ella mateixa. De l’Eixample a les exposicions universals, dels Jocs Olímpics al 22@ i la ciutat del coneixement, Barcelona ha anat construint el seu propi camí fins a aparèixer, als ulls del món, com una mena de ciutat-estat en què l’energia emergeix de la seva pròpia dinàmica, del pols dels seus carrers i dels seus ciutadans. D’aquí les diferències amb Madrid, que ha crescut com a resultat de la seva condició de capital i d’una repetida aposta política nacional.
El més curiós, de tota manera, no és que aquesta resiliència urbana de Barcelona no compti amb la complicitat dels governants espanyols, entestats a pensar en Madrid com a centre de l’univers. El més curiós és el recel tradicional del nacionalisme català. Pujol sempre va pugnar per domesticar Barcelona. Ho va fer amb les reticències inicials al projecte olímpic o amb l’eliminació absurda de la corporació metropolitana. El nacionalisme també va atacar la ciutat amb el recorregut de l’AVE, una batalla guanyada per l’alcalde Hereu. Ara ho fa amb el Barcelona World, una proposta d’oci a les costes de Tarragona. Hilarant perquè una cosa és que la ciutat disposi d’una marca amb clara projecció internacional i una altra l’ús frívol de la mateixa. Les ciutats tenen una identitat -molt més fràgil i evanescent que la potència dels símbols i institucions nacionals- del tot necessària per no acabar sent meres urbanitzacions. El nacionalisme conservador mai ha entès l’ànima urbana i Barcelona sempre ha estat un forat negre en el seu relat de país.
A l’horitzó s’albiren noves possibilitats per al futur de Catalunya. La paraula la tenen els catalans. Tots, però, haurien de vetllar perquè no s’apagui el principal motor econòmic i cultural que té aquest país. Barcelona sempre ha exercit la capitalitat volent eixamplar horitzons. Ho va fer pugnant per ser co-capital espanyola, aspirant a un paper rellevant en l’àrea iberoamericana, apostant per la capitalitat mediterrània, articulant l’Euroregió més potent del sud d’Europa.
La ciutat, avui, està absent del debat polític, comença a ser l’halo del que va ser i la seva projecció internacional viu de renda. Per sort, els seus indicadors econòmics assenyalen que segueix sent el motor de Catalunya. No obstant això, el projecte/model nascut a la Transició s’ha esgotat. El govern Trias s’escuda en el relat nacional: Barcelona serà capital d’un Estat sobirà, afirma l’alcalde. Una manera subtil de liquidar el plus que Barcelona sempre ha aportat al país, la capacitat de reinventar-se de baix a dalt. Per aquest camí, alerto, la ciutat corre el perill d’acabar subordinada a Catalunya i ser atractiva per turistes i inversors però amputada del nervi que permet assegurar el seu futur com a ciutat.
Barcelona ha de ser menys municipi i més metròpoli, menys marca i més ciutat, menys museu i més laboratori, menys smart i més humana. En un món de sobiranies compartides, a la nostra ciutat li toca definir el projecte de futur i convertir els seus habitants en ciutadans. Barcelona es resisteix a la cotilla nacional. Una independència, una voluntat de ser, que no és una traïció a la seva catalanitat sinó la forma genuïna d’expressar-la. Caldrà anar amb compte: apassionats per assolir la plenitud nacional podríem oblidar el motor que ens ha permès arribar on som.
No és el primer homenatge merescut que rep Barcelona, però calia fer-lo des d’aquest angle!