El continuat rumor sobre retallades en serveis bàsics (salut, educació o universitats, entre altres) ha saltat al carrer, amb una opinió pública, i publicada, que comença a traduir un creixent desassossec i malestar. En aquesta situació és fàcil tergiversar posicions, confondre el públic i caure en la demagògia, quan el que cal és tranquil·litat i calma per afrontar les difícils circumstàncies que ens ha tocat viure.
Per això, en pro de procurar una mica de llum sobre aquest complex debat, que el lector em permeti fer algunes precisions. Tres són els àmbits de reflexió que em semblen rellevants, encara que tots ells estan molt entrellaçats. El primer, el relatiu a la necessitat dels ajustos en curs i, per això mateix, al desitjable consens social i polític per procedir a aplicar-los. El segon, al seu negatiu impacte sobre la distribució de la renda. I, finalment, al seu caràcter conjuntural o estructural, aspecte que, de tots plegats, em sembla el més substantiu.
D’entrada, i en primer lloc, el meu suport genèric a la reducció de la despesa pública. La redefinició de les regles de pertinença a l’euro, la caiguda de Grècia, Irlanda i ara de Portugal, els tambors que anuncien que Espanya serà el següent país que caurà, i els problemes de refinançament del deute de la Generalitat aconsellen severitat, i promptitud, en les mesures a adoptar. Encara que també convé ara recordar que si tenim dificultats de finançament del sector públic, no és perquè aquest estigui especialment ben dotat, com a mostra qualsevol comparació amb altres països als quals ens volem assemblar, tant econòmicament com socialment (des de França i Alemanya fins als països nòrdics). Contràriament, la crisi de les nostres finances públiques és el resultat d’un col·lapse de la fiscalitat associada a un creixement basat en excessos insostenibles de deute privat. Per tot plegat, i per la inevitable duresa que impliquen, les retallades que s’implementaran s’haurien d’haver pactat. Lamentablement, el Govern va perdre una primera oportunitat amb la fallida cimera contra la crisi. Seria convenient que no la tornés a perdre abans del debat dels pressupostos, encara que les posicions de partida, i les decisions ja adoptades fan pràcticament inviable qualsevol acord raonable.
En segon lloc, no és acceptable una retallada sense matisacions de la despesa alhora que se suprimeixen figures impositives que, sigui quin en sigui l’abast en termes de recaptació, limiten la capacitat financera de la Generalitat i empitjoren la distribució de la renda. I això en un país en què aquesta dista d’estar correctament distribuïda. I aquí ningú està lliure de culpa. No ho està el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero que, prenent una incomprensible decisió, va suprimir l’impost sobre el patrimoni, amb la qual cosa ha de compensar la pèrdua d’ingressos que significa per a Catalunya (més de 500 milions d’euros) amb altres procedents d’altres fonts, que paguem entre tots. Ni tampoc el tripartit, que va reduir dràsticament l’impost de successions. Ni, per descomptat, l’actual Govern, que l’ha deixat pràcticament a zero, des dels 250 milions en què havia quedat. S’ha de retallar despesa. Però, al mateix temps, s’ha de distribuir, de la manera més equitativa possible, el cost d’aquest ajust. I no sembla que les rendes més altes siguin, en vista d’aquests canvis fiscals, les que en surtin més malparades. La ciutadania entendria molt més bé que, si és imprescindible arribar a la insòlita mesura de tancar plantes en alguns hospitals de capçalera, aquesta es prengués després d’aprofitar al màxim els ingressos potencials. I convé no oblidar que la sanitat pública és, al nostre Estat del benestar, un dels mecanismes de redistribució de la renda més poderosos de què disposem.
Finalment, la retallada proposada té un aspecte més fosc quan s’emmarca a l’horitzó que el president Mas està dibuixant, que no sembla cap altre que la reducció de la pressió fiscal, en el moment en què la millora econòmica la faci possible. ¿Això vol dir que el Govern està pensant a reduir ara la despesa pública i posteriorment els ingressos? ¿Ens està dient el president que la inevitable i ineludible contracció conjuntural de la despesa pública es transformarà en estructural? Perquè, si es transformen en permanents les retallades proposades, el buit que deixaran en la provisió de serveis essencials, siguin de sanitat, educació o d’una altra mena, el cobrirà, s’expliciti o no, el sector privat. I no estic parlant de gestió privada d’alguns serveis públics, de la qual seria partidari en molts casos. Estic parlant del disseny d’un sector públic jivaritzat en el mitjà termini, que crec que no respon al projecte majoritari dels catalans. Convindria que, a favor de la transparència, aquest fonamental aspecte quedés clar. Perquè una cosa és recolzar una inevitable rebaixa de la despesa, i una altra de molt diferent apuntalar l’aprimament del nostre Estat del benestar, que no ha estat mai especialment dotat.
