Mitjans jurídics sospiten que l’acord entre la UE i Turquia per a l’enviament forçós de refugiats a territori turc implica l’incompliment dels tractats internacionals sobre el dret d’asil i de les pròpies directives comunitàries al respecte. CTXT reuneix aquí alguns dels textos legals en què es basa aquesta denúncia. La seva lectura, pas a pas, permet comprendre també el truc que estan intentant aplicar la Comissió Europea i els governs dels Estats membres per esquivar aquesta possible violació del dret internacional. L’acord estableix que és possible la “devolució” d’aquestes persones a Turquia perquè es tracta d’un “tercer país segur”. La discussió rau en què consisteix aquest concepte de “tercer país segur”.
1) El dret d’asil es regula a la Unió Europea per una directiva de Procediment d’Asil del 26 de juny de 2013, en la qual es diu (article 33, paràgraf 2 lletra C) que un país membre pot considerar inacceptable una petició de asil si un altre país ja ho ha garantit i aquest país no membre de la UE està considerat com “país segur”, d’acord amb l’article 38 de la mateixa directiva.
2) L’article 38, paràgraf C, d’aquesta mateixa directiva explica el concepte de “país segur” i afirma: “Els Estats membres aplicaran el concepte de ‘país segur’ només quan les autoritats competents estiguin segures que la persona que cerca protecció internacional serà tractada al tercer país concernit d’acord amb els següents principis:… “Un d’aquests principis, formulat en l’apartat C diu:”… que es respecta “el principi de no devolució contemplat en la Convenció de Ginebra sobre Refugiats.
3) Turquia no ha signat la Convenció de Ginebra sobre Refugiats íntegrament, sinó que va introduir una excepció geogràfica en el Protocol d’Estatut Legal dels Refugiats (1967-1968). En aquest webs’explicava a l’agost de 2011 les conseqüències d’aquesta excepció.
Segons l’excepció marcada, Turquia és l’únic país que ha deixat clara la diferència entre refugiats europeus i no europeus, de manera que només ofereix l’estatus de refugiat a les persones de països membres del Consell d’Europa i als no europeus només els concedeix, a voluntat, un asil o protecció temporal. És a dir, els centenars de milers de sirians, afganesos o iraquians que es troben a Turquia no compten amb la protecció de la Convenció de Ginebra ni amb els seus mateixos drets.
4) La Comissió Europea, que és conscient que Turquia no s’aplica la Convenció de Ginebra sobre refugiats als no europeus, va intentar esquivar el problema el passat mes de febrer amb una declaració segons la qual es pot entendre com “tercer país segur” aquell on sigui possible rebre protecció conciliable amb la Convenció de Ginebra i no cal que aquest tercer país hagi ratificat la Convenció sense “excepcions geogràfiques”. Per això els documents de la UE parlen de “sirians sota la protecció temporal de Turquia”, i no de sirians acollits a l’estatus de refugiats.
El document de la Comissió, de 22 pàgines, mereix una lectura acurada. Entre altres coses explica que va fer al desembre una proposta per crear un nou document europeu de retorn (devolució). “El retorn voluntari és l’opció preferida, ja que és tant més digna com menys cara, i se sufraga amb fons comunitaris (….) No obstant això, els migrants freqüentment només accepten el retorn voluntari si hi ha una perspectiva seriosa i creïble de ser retornats de manera no voluntària. Els Estats membres han, doncs, assegurar-se que aquesta perspectiva és real” (pàgina 17).
En relació amb la nova interpretació del que és un “tercer país segur”, el document al·ludit diu textualment: “Quan es compleixin les condicions, aquesta disposició permet als estats membres tancar un procediment d’asil i retornar al sol·licitant a un tercer país segur. De moment, no tots els Estats membres recullen aquesta possibilitat en la seva legislació nacional o ho fan sota condicions molt restrictives. Animem doncs a tots els Estats membres a preveure en la seva legislació nacional el concepte de “tercer país segur” i en aquest context, la Comissió subratlla que el concepte de “tercer país segur” tal com es defineix a la Directiva de Procediments d’Asil requereix que hi hagi la possibilitat de rebre protecció d’acord amb la Convenció de Ginebra, però no requereix que el tercer país segur hagi ratificat dit Conveni sense reserva geogràfica. D’altra banda, pel que fa a la qüestió de si hi ha d’haver una connexió amb el tercer país en qüestió, i si és, per tant, raonable traslladar al sol·licitant a aquest país, es pot tenir en compte que el sol·licitant ha transitat per aquest tercer país segur o si aquest tercer país aquesta geogràficament proper al país d’origen el sol·licitant “(pàgina 18)
La idea que un sol·licitant d’asil que es troba en sòl europeu (a Grècia oa la ruta dels Balcans) pugui ser traslladat forçosament a un tercer país que ha exclòs expressament de la seva ratificació de la Convenció de Ginebra a les persones que no són nacionals de països europeus membres del Consell d’Europa ha fet saltar totes les alarmes. Ni els sirians (acollits a una “protecció temporal” i sense cap garantia real que no seran expulsats de Turquia en el moment en que el seu govern ho decideixi així, sense cap sanció internacional), ni per descomptat els afganesos, iraquians o eritreus comptaran a Turquia amb la protecció a la que tindrien dret a Europa. Aquest és l’engany i el menyspreable truc amb el qual la Unió Europea pretén enganyar els sol·licitants d’asil i als ciutadans europeus.
