“Ens donaran alguna cosa, però aquesta vegada haurem de dir que no”. Segons em va explicar un dels convocats, aquesta va ser la frase de més calat polític que va pronunciar Artur Mas a la trobada prevacacional amb els alts càrrecs de la Generalitat. Allà, envoltat dels seus, el president es va deixar anar, segons expliquen els mitjans, amb alguna frase impròpia de la seva sempre continguda dialèctica: “Sou els generals d’un exèrcit que és la Generalitat i que té una gran missió”. En l’aventura humana el teló que separa el sublim del sinistre és tan fi que un sent calfreds quan algú diu que se sent cridat a una missió històrica. Perquè entre l’èxit i el ridícul de vegades hi ha menys espai del que sembla.
Em consta que el president Mas té una fixació: el 6 d’octubre. I que la seva principal preocupació és no fer un pas en fals. Com va explicar Maquiavel en el seu temps, la política és l’art de l’oportunitat. I això requereix un càlcul molt fred de les relacions de forces: les reals i les potencials. Del pes real de què es disposa en un moment donat, però també de la capacitat d’inclinar la balança del costat propi intervenint adequadament i optimitzant una circumstància favorable. No equivocar sobre el moment propici és la virtut que separa un estadista d’un simple polític. I, per tant, la pregunta és: estem davant un moment propici per fer passos irreversibles en la direcció de la separació de Catalunya i Espanya? Crisi, retalls, rescats, intervencions, directori europeu, componen un escenari complex amb vectors contradictoris. Alguns juguen a favor de la “missió històrica” del president -com la sensació de greuge i d’injustícia que senten molts ciutadans de Catalunya-altres juguen en contra, com el clima d’angoixa i por que s’ha instal·lat en la societat. I al que el mateix Govern català ha contribuït a l’alinear-se incondicionalment amb l’ortodòxia d’ajustos de parets que estan provocant recessió, atur i pèrdua de benestar.
En aquest context, l’afirmació d’Artur Mas que no ens acontentarem amb una propina perquè ens callem, que aquesta vegada és diferent i que hi ha canvi de fur o gens, em sembla políticament molt rellevant. Primer, perquè trenca amb una tradició de CiU, que al llarg de la seva història ha practicat sempre el possibilisme de l’acumulació gradual de poder i recursos, sacrificant el fur l’ou si era necessari. El mateix Artur Mas va portar aquesta manera de fer fins a la seva màxima expressió en tancar a la baixa, amb Zapatero, la negociació de l’Estatut, a esquenes del Govern tripartit. D’aquella experiència, probablement el president hagi après que la via de la componenda amb Espanya ja no tenia recorregut. On no havia arribat el Parlament espanyol, va arribar el Constitucional per completar la neteja. Segon, perquè la frase d’Artur Mas situa automàticament el debat del pacte fiscal en l’episodi següent, en el dia següent al no. Si el Govern català no està disposat a acceptar un arranjament, l’Executiu espanyol mai no acceptarà una modificació del sistema autonòmic que consagri legalment la bilateralitat en la relació de Catalunya amb Espanya. I menys en un context en què el PP s’ha dedicat sistemàticament a desprestigiar les autonomies a Brussel·les, on es dóna per fet que en alguns dels propers memoràndums que acompanyin els successius rescats d’Espanya vindrà inclosa l’exigència de reforma constitucional recentralitzadora.
Evidentment, l’acumulació de forces comença a casa. Al mateix si de CiU hi ha discrepàncies. Duran Lleida no ha dissimulat la seva voluntat de buscar un punt de trobada per salvar el pacte fiscal, entre altres coses perquè el líder d’Unió segueix creient en la possibilitat d’una articulació de Catalunya a Espanya. A Convergència, sectors més vinculats al món empresarial senten el pànic de les incerteses d’un procés de ruptura. D’altra banda, el PP ha fet seva la bandera espanyola, com li correspon, i el PSC ha fet un pas més en la seva tirada per les posicions vergonyants que l’estan enviant a la inanitat. No s’adonen seus dirigents que fins i tot per trobar un espai de pacte amb Espanya els era molt més útil posar-se al costat del Govern català? Artur Mas ha donat un senyal de ruptura amb la història del pujolisme. Fins on la portarà? Canvi històric, nova frustració o ridícul? Amb la legalitat en contra, en última instància, dos factors seran determinants: el nivell de pressió ciutadana i les complicitats que s’aconsegueixin a Europa.
