He de reconèixer que va ser l’encesa final (“Visca el PSOE”) de l’article de Pilar Rahola publicat ahir en aquest diari el que em va portar a llegir-lo. Com era de preveure el contingut no era nou: els socialistes d’abans eren els bons i els d’ara són els dolents, especialment pel que es veu l’Àngel Ros, un socialista camuflat de catalanista segons l’opinió de Rahola.
No s’ha de tenir molta memòria per recordar com tots els socialistes d’abans, en un moment o altre, van ser titllats de traïdors a Catalunya. La magnífica hemeroteca d’aquest diari ens proporciona ara la crònica de la celebració de la Diada a 1982, en què Obiols i Reventós van ser increpats i els militants socialistes objecte d’agressions (LV, 12 / IX / 82). Per no parlar de l’intent d’agressió que Raimon Obiols va patir al Parlament de Catalunya en acabar la sessió d’investidura de Jordi Pujol, per atrevir-se a criticar la gestió d’aquest en l’assumpte Banca Catalana (LV, 31 / V / 84). Quantes vegades Lluch o Maragall van haver de sentir el crit de botiflers!? No perdo, doncs, el temps a sortir al pas de desqualificacions que sempre han tingut una clara intencionalitat sectària.
Té més sentit reivindicar el fil conductor del catalanisme sempre present en l’actuació del socialisme català des de la seva fundació. Un catalanisme que fuig com de la pesta de la manipulació partidista del sentiment patriòtic, que sempre respecta la legalitat fins i tot quan pretén canviar-la, que sempre persegueix la unitat civil dels catalans, i que busca la construcció d’una Catalunya cada dia més lliure i segura, més pròspera i més justa. El catalanisme del PSC, el catalanisme social i federal, està impregnat d’estima pel país i la seva gent, de defensa aferrissada del seu autogovern i de la seva projecció hispànica i europea. Un catalanisme integrador que ha fet bandera de la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Un catalanisme que mai ha contraposat la llibertat de Catalunya a la fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya. Un catalanisme no independentista, fidel a la tradició majoritària del catalanisme polític, pactista i ansiós per liderar la modernització democràtica i federal d’Espanya.
Els que avui volen reduir el catalanisme a l’independentisme s’equivoquen molt. L’abandonament de la dimensió transversal del catalanisme seria el pitjor dels errors que podríem cometre col·lectivament. El catalanisme ha après dramàticament dues lliçons en la seva història: la divisió dels catalans en meitats irreconciliables condueix al desastre, i situar les institucions catalanes fora de la legalitat porta a la derrota. Per això considerem un gravíssim error polític el plantejament de la proposta de resolució de Junts pel Sí i la CUP. Res de bo podem esperar d’una legislatura que comença tan malament. Serà millor que tornem al seny que identifica el millor catalanisme.
