El premi Nobel de la Pau del 1980, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel, va fer una intervenció amb la qual no coincideixo gens al programa “TotsxTots”, de Com Ràdio. Va dir que estava en desacord amb la concessió del premi Nobel de la Pau 2009 al president dels Estats Units, Barack Obama, perquè, segons ell, estava al cas del cop d’Estat d’Hondures i no va fer res per aturar-lo. Quasi que deixava entendre que hi estava al darrera i d’acord.
A mi em sembla desencertat donar-li el premi Nobel de la Pau a Obama perquè encara hem de veure com du a terme les promeses que va fer quan optava a la presidència dels Estats Units. Donar-li el premi és com restar-li incentius. Va pel bon camí però encara se l’ha de guanyar, seria la meva reflexió. Si a mig campionat dones el títol a un equip de futbol, els seus jugadors deixaran d’esforçar-se per guanyar i fer-ho bé.
Però crec que a Obama el cop d’Estat d’Hondures no li ha agradat gens. I que fa tot el que pot per restablir la democràcia. Podria fer més, d’acord, però el salt següent és enviar-hi soldats per tornar Manuel Zelaya a la presidència i expulsar-ne Roberto Micheletti. Qui estaria disposat a donar suport a aquesta iniciativa? Dubto que Pérez Esquivel i, en general, el moviment pacifista internacional estigués d’acord en aplicar la força per assolir aquest objectiu. Tanmateix, em costa d’entendre què demanen als Estats Units aquells que li reclamen una major implicació en el retorn a la normalitat democràtica en aquest país centreamericà.
La fi justificaria els mitjans, en aquest cas? Jo crec que sí. No es tracta de bombardejar Tegucigalpa, sinó de deixar clar, amb fermesa, que el món no accepta actuacions com la que han portat Micheletti i la seva tropa al poder.
I cal buscar també un llenguatge clar i dur que permeti aturar la deriva autoritària i intransigent del govern iranià. Acaba de condemnar a mort tres de les persones que van participar en les manifestacions de protesta per l’elecció fraudulenta de Mamud Ahmadineyad en els recents comicis presidencials a l’Iran. “Si us manifesteu contra mi, us matarem. Potser no a les manifestacions, però sí després a la forca!”, és el llenguatge clar del sistema iranià. Qui gosarà manifestar-se a partir d’ara?
Aquí no aposto per les intervencions militars. Ja hem vist els resultats de les que s’han fet i s’estan fent a l’Iraq i l’Afganistan. Però alguna cosa o altra s’ha de fer perquè els iranians puguin protestar als carrers de Teheran o on sigui sense l’amenaça de la pena de mort al damunt dels seus caps. Sempre diem que el tomb del règim autoritari iranià ha de sortir del poble mateix. Hi confiem, però no ens podem quedar plegats de braços esperant el seu triomf.
Però és cert que les iniciatives sorgides de dins mateix d’un sistema són les que millor poden canviar-lo, fer-lo avançar en direccions de progrés i de més respecte a la llibertat. Per això ens hem de felicitar de l’edicte religiós fet pel xeic Mohamed Sayyed Tantawi, degà de la Universitat egípcia d’al-Azhar, contra l’ús del “niqab” (una peça de roba que cubreix la cara i el cos de les dones). No és el primer dirigent egipci que es manifesta en aquest sentit. Però sí que és un dels primers líders religiosos que ho fa. I és d’aquestes decisions i actituds de les quals cal esperar l’avenç que necessita el respecte als drets de les dones al món islàmic.
Un primer pas dels molts que des de fora del món islàmic esperem que donin els propis musulmans.
