El pacte és la fórmula, no la fi. El diàleg i la negociació, les seves condicions. Així com la generositat i la responsabilitat. L’objectiu -tal -no és simplement tenir una veu única (de consens), sinó tenir una idea política que pugui representar i liderar, proposar i resoldre. L’acord de Granada és fins on pot -o vol- arribar tot el PSOE. Però no pot impedir al PSC tenir una veu pròpia a Catalunya i Espanya.
He expressat reiteradament que així com resolguéssim les relacions PSOE i PSC (i els seus compromisos i pactes polítics), així seria vista la nostra oferta per a les relacions Espanya-Catalunya. Granada reflecteix el possible. Però la política ha de fer possible el desitjable, el convenient, el que és urgent. I no és el mateix. Aquest és el repte. El punt de trobada que representa l’acord de Granada és necessari però no és suficient per a la societat catalana, crec. Ni per a Espanya. El text és imprecís per evitar el conflicte o la discrepància. És cert que en política les ambigüitats permeten, de vegades, avançar. Però l’ambigüitat pot ser, també, percebuda com incapacitat, recel o covardia. Sincerament, si el PSOE no pot afirmar que Espanya és un Estat plurinacional (amb tot el que això significa), no podrà liderar el debat territorial i la reforma de la nostra arquitectura institucional. Algunes veus argumentaran que no ho nega. És cert. Però és, precisament, aquesta incapacitat per a la claredat el que ens allunya del problema i, en conseqüència, de la seva solució.
Mentre la reforma constitucional proposada no arribi, els problemes seguiran aquí, agreujats. I si la reforma sembla més difícil que la independència (així pot ser percebuda encara que sigui erroni), aquesta oferta política avançarà, irremeiablement, a Catalunya fins vertebrar, encara més, al conjunt de la societat. Es tracta de credibilitat. Molts catalans ja no creuen en les possibilitats de canvis profunds a Espanya que permetin un futur compartit. Ningú creu que sigui més fàcil, de la mateixa manera que ningú creu que Espanya pugui reaccionar. Aquest és el bucle pervers de desconfiança. Atrapats entre la decepció i la incertesa. Intentem un Estatut que va interpretar, en positiu i confiadament, el text i l’esperit constitucional. Si allò no va ser possible, alguns poden preguntar-se com va a ser ara la reforma constitucional, deu anys després? Aquesta era la importància de l’acord de Granada.
No ens fem trampes a nosaltres mateixos. Necessitem coratge, no mordassa. Ambició i no cautela. Desitjo el millor per a Catalunya i els seus ciutadans. La meva ambició nacional s’expressa millor amb un projecte compartit amb Espanya que sense ell. No és així per a una part significativa de la ciutadania catalana. Però per oferir una tercera via avui, necessitem un acord polític bilateral que permeti el dret a decidir i que comporti una oferta política, financera i institucional que ofereixi una última oportunitat abans que la frustració ens derroti a tots. Serà això més difícil que la reforma constitucional? Ho dubto. Aquest hauria de ser el nucli de la proposta del PSOE.
Granada és un pas. Però la distància a recórrer necessita gambades, i sembla que ens hem plantat. Necessitàvem un moviment continu i traslladem un “fins aquí hem arribat”. El cost d’aquesta incapacitat pot ser altíssim. Desitjaria equivocar-me, però temo que no serà així. Benedetti recordava un grafitti que va aparèixer un bon dia en un mur de Quito i que deia: “Quan teníem totes les respostes, ens van canviar les preguntes”. Doncs això, les preguntes ja han canviat.
