Deia fa poc Barbara Spinelli que les arrels del projecte europeu no es basaven només en aconseguir una treva permanent de l’ús de les armes entre Estats que portaven segles enfrontant-se de manera sagnant i que acabaven sempre aniquilant als més febles de cada ocasió. La prestigiosa assagista recorda que, si bé per a alguns aquesta missió està ja conclosa en ser impensable l’esclat d’una guerra en l’espai europeu, el cert és que la tasca no ha culminat. El pacte, afirma, incorporava la idea d’acabar amb la misèria per “les mateixes raons per les que abans es va combatre la varicel·la o la pesta, perquè aquesta no infectés a tot el cos social“. I així, dels delictes col·lectius de les guerres i dels totalitarismes, es va sortir amb un pacte social el 1945 d’assistència i ajuda mútua entre ciutadans. Es va fer, a més, confiant la gestió d’aquest pacte a l’Estat, evitant que la lluita contra la misèria fora terreny exclusiu de la caritat canalitzada per esglésies i organitzacions filantròpiques. I això va permetre construir un sistema no aleatori d’ajuda a l’indigent, l’exclòs, l’ancià i el pobre. Com constatem cada dia, els mals de la misèria i la desigualtat no només no s’han allunyat, sinó que persisteixen i augmenten. I per això és necessari reformular i reforçar el pacte europeu per evitar que la desesperació, l’odi cap a l’altre, ara immigrants, qui sap si demà aquests ancians que viuen massa, pugui acabar fent-nos tornar a ballar.
És possible que Europa recuperi i reformuli aquest compromís social en el nou context econòmic globalitzat i financiaritzat fins a l’extrem? N’hi ha que, com Spinelli, apunten que l’única via per a això és eliminar el deute públic que converteix els Estats, a les institucions públiques i als contribuents en esclaus del sistema financer i (com convé recordar avui) de les agències de qualificació, establint així bases sòlides de crèdit públic que protegeixin als ciutadans en temps de crisi. L’exemple de Noruega o d’Alaska, amb programes socials molt potents i amb fons públics de pensions molt sòlids, es basen en quelcom que no és generalitzable com són les seves reserves de gas i petroli. Però si estem d’acord que convé trobar les bases públiques imprescindibles sobre les quals construir aquest capital de tots i per a tots, aquí tenim l’aigua, l’aire o la terra. El futur de la nova seguretat social s’hauria de basar en la capacitat conjunta de construir sobre els béns comuns, evitant la dependència financera i preservant el patrimoni ambiental. El problema per a altres, com Samir Amin, per exemple, és que el capitalisme actual és un sistema financer integrat amb una lògica d’apropiació tan intrínseca que mai permetran aquesta refundació del comú. I, per tant, la conclusió és que ja no hi ha espai en el capitalisme actual per a un nou compromís social. Tota perspectiva de tornar als models de postguerra és, des d’aquesta perspectiva, pura nostàlgia. L’única sortida és reduir la dimensió integrada i global d’aquest capitalisme financer.
El debat és significatiu, ja que en un o altre cas, la lluita per reduir el dèficit públic i per salvar el sistema bancari es llegeix de diverses maneres. Des de la perspectiva optimista (neosocialdemòcrata?), eliminant el dèficit públic estaríem posant les bases per acabar amb la misèria. Des de la perspectiva pessimista (transformadora?), no hi ha sortida possible si no es canvia la lògica del sistema. Més enllà d’aquesta dualitat simplificadora, l’important per a mi seria percebre senyals que ens ajudin a entendre per què serviran els molt significatius sacrificis a què estem sotmesos, i que, com bé sabem, no es distribueixen de manera equitativa. S’haurien de fer, amb certa urgència, passos que permetin apreciar la voluntat, no de tornar a un passat que no tornarà, ni de deixar intocats molts aspectes que hem de reconèixer que no funcionen bé en els serveis públics, però sí de buscar aliances europees per repensar problemes, buscar alternatives diferents per combatre la desigualtat, comptant amb la gent afectada i implicada. Si no és així, creixeran les possibilitats de nous episodis de conflicte generalitzat.
Un comentari