Benvolgut president del Govern d’Espanya: tot i que cap dels dos vam votar, sobra dir-li que és vostè el nostre president, el de tots els ciutadans que residim a Espanya. Us escrivim aquestes línies des de Madrid i Barcelona, confessant-nos deixebles de l’escola que tan bé va representar Ernest Lluch: que val més parlar que callar, insistir suplicant que acabar plorant.
Creiem que és hora que percebi la situació a Catalunya com el que és: no un suflé, no un rampell efímer d’una part de la població, no el resultat exclusiu d’unes determinades estratègies conjunturals dels partits nacionalistes. No. El que està succeint a Catalunya és una crisi d’Estat en tota regla. Tan miop és ignorar-la com nociu és no afrontar-la.
Podem arribar a entendre moltes coses. Que té molts reptes sobre la taula, que la gestió de la crisi no és ni fàcil ni indolora. Podem entendre -som de Madrid i Barcelona- que li enfadin expressions com “Espanya ens roba” tant com estem segurs que entén que per molts, moltíssims catalans, els va enfadar la seva recollida de signatures contra l’Estatut. Podem entendre que costi voler pactar si el que li estan demanant és marxar. Tant com vostè pot entendre que el fet que cap president intenti expressar-se en català quan és una llengua oficialment espanyola és un símbol del poc reconeixement a la pluralitat que tossuda i afortunadament ens defineix.
Podem estendre’ns, uns i altres, en analitzar per què hem arribat fins aquí. Podem fins i tot reescriure la història a la mida de cadascú, en aquesta mena d’exercici autoreferencial que és tan comú al nostre país i que, malauradament, ha portat que el diàleg (epistolar o presencial) sigui més una successió de monòlegs que una suma positiva i constructiva d’alguna cosa.
Però independentment de les explicacions que cadascú donem del que ha passat, creiem que hi ha coses que arribats a aquest punt són difícils de negar. Que el problema de l’encaix de la Catalunya d’avui en l’Espanya d’avui no és una invenció, i qualsevol que conegui Catalunya sap que no s’evaporarà deixant que el temps passi. I que no és de rebut utilitzar arguments jurídics i constitucionals per no afrontar problemes polítics com aquest. Quan una part considerable de la ciutadania d’un territori vol anar-se’n i una majoria clara d’aquest territori exigeix ser consultada sobre això, no es pot invocar un procediment legal per no donar-hi resposta. No perquè sigui invàlid, sinó perquè no és suficient.
No només la nostra Constitució és molt més flexible que això, és que hem comprovat que aquesta suposada rigidesa sembla ser aplicada d’una peculiar forma selectiva que no entenen els ciutadans (l’última reforma constitucional va succeir en un cap de setmana d’agost sense que els espanyols amb prou feines tinguessin coneixement d’ella, encara que sí el suport del seu partit).
Creiem, senyor Rajoy, que la millor forma de defensar la Constitució és no usar-la com a parapet per no resoldre els problemes de convivència. Abordi de front el problema de desafecció de Catalunya, obriu sense por el procés d’una reforma profunda d’Espanya en la que més catalans se sentin a gust i en la qual tinguin sòlides garanties que les seves demandes seran tingudes en compte. Poseu en peu una oferta política, un pla. Un pla que pot dir-se com vulgui: federal, nacional, constituent… però un pla, per favor! Una solució política a un problema polític. Un pla que, davant la petició de ruptura, no digui només imposició de l’status quo. I un pla seriós: no una nova i pesada concessió, sinó una veritable oportunitat de regeneració.
Creiem també que una senyal magnífica del seu compromís per solucionar el problema de la desafecció de Catalunya seria possibilitar la demanda d’una consulta. Ens sembla que aquesta és, avui, la sortida més racional, sabent que els pactes de despatxos ja no serveixen i que els ciutadans no seran mers espectadors. Participi activament en el seu disseny i inverteixi el seu temps i el seu esforç en guanyar-la. Tindrà a molts espanyols i catalans darrere. Exposem entre tots la ingenuïtat de molts dels arguments secessionistes, mostrem amb transparència els costos de la separació i, sobretot, fem explícites les avantatges de seguir junts en un nou escenari.
Senyor president, cap de nosaltres dos som independentistes i pensem que en un marc d’interdependències i pluralitat dels pactes de convivència són el més convenient per a tots. Però no trobem cap raó democràtica per negar la independència de Catalunya si així ho vol persistentment una majoria dels seus ciutadans.
No vegi la consulta com un tràmit cap a la independència sinó com una oportunitat. Com el principi de la solució a l’impasse polític i a la creixent desafecció social. Sense por, senyor Rajoy, perquè no hi ha res més aterridor que arribar a la frustració. I sense traumes: un liberal com vostè segur que comparteix que l’essencial no és el nom dels Estats -de cap d’ells-, però sí que és essencial que els ciutadans se sentin partícips del projecte col·lectiu en què viuen, somien i eduquen seus fills.
Sigui valent, senyor Rajoy. Ho demanem des de la preocupació i la convicció. Des del coneixement que la independència és avui el projecte de futur de molts catalans i que no es contraresta negant sinó amb una alternativa millor. I li demanem que faci possible una consulta sabent que arribats a aquest punt en el qual ja estem la unió, que vostè tant s’invoca i desitja, només serà possible i fructífera per elecció i no per imposició. Aquest és el pla que li demanem, però si té vostè una oferta millor, insistim, som tot orelles. Perquè el que en definitiva li estem demanant és sentit d’Estat. Sentit de responsabilitat i no sentit de propietat. Fem cas a les paraules del que fou el seu mentor, Manuel Fraga, que deia que la política és l’art del possible però que per aconseguir-ho cal intentar moltes vegades l’impossible.
