Raimon Obiols: L’apunt del dia/425 (Polítics i filòsofs)
Polítics i filòsofs
No crec, naturalment, que els governants prenguin les seves decisions pensant en els seus filòsofs predilectes. Però quan els esmenten, cal parar-hi atenció. Macron va dir, a l’inici del seu mandat, que tenia Paul Ricoeur com a referent i mestre, i ara usa sovint el concepte de «convergència», en un sentit indestriable de l’obra del jesuïta Pierre Teilhard de Chardin (1). Les males llengües diuen que Putin fa cas a Aleksandr Duguin. Als Estats Units, el vicepresident Vance, seguint les passes del seu mentor ideològic (el multimilionari tecnològic Peter Thiel), es declara seguidor del filòsof René Girard. (Vance i Thiel es proclamen «girardians incondicionals», i susciten les protestes d’altres girardians, que els acusen d’interpretar exactament a l’inrevés (de com cal) les tesis de filòsof.
Ahir, Sylvie Kauffmann, editorialista a Le Monde, escrivia que «l’ofensiva trumpista planteja a Europa un doble desafiament, de seguretat i ideològic. El més perillós és el segon» Filant prim, potser es podria convenir que el desafiament, més que pròpiament ideològic, és entre filosofies contraposades.
Kauffmann remarcava que hi ha dues paraules, «aparegudes recentment en el vocabulari transatlàntic» , que «resumeixen el dilema dels europeus davant un president nord-americà obertament hostil: “traïció” i “convergència. ” Ara bé: convé tenir present que el terme «convergència», que ara Macron utilitza molt, és característic de Teilhard de Chardin, i que, en canvi, el vicepresident nord-americà Vance invoca Girard com a font inspiradora de la seva conversió al catolicisme i de les seves actuals conviccions.
Així com la visió històrica i cosmològica de Teilhard de Chardin, fonamentalment optimista, teleológica, descriu una evolució en ascens de la complexitat i de la consciència (en el que el mal és una “escòria”), i que culmina en la “Noosfera” i en el “Punt Omega”, la visió de Girard (catòlic, com Teilhard) és al revés: de manera pessimista i tràgica, descriu una història humana cíclica, permanentment marcada pel mal, per la violència.
Deia Girard que «l’home sempre desitja segons el desig de l’altre», que fent de l’altre un model se’n fa rival, i que això genera competició i hostilitat, i manté una amenaça permanent de violència. Una primera acció violenta provoca un desig de venjança de la víctima, i s’entra així en un cicle de guerra civil, o de tots contra tots, que només es pot contenir amb la “violència de la multitud”, que consisteix en trobar un «boc expiatori» que suporta les culpes de tots, i paga per tots. Aquest sacrifici permet mantenir la pau a les societats perquè la violència desfermada contra un membre permet pacificar el grup. Segons Girard, el mecanisme del «boc expiatori» és el fonament de la cultura, la religió i l’ordre social , encara que es basi en una mentida i la víctima sigui innocent.
Treure conseqüències polítiques d’aquestes concepcions filosòfiques seria exagerat, però la tria filosòfica de Vance, que pot ser el successor d’un Trump octogenari, és inquietant. A la pràctica intenta utilitzar, abusant i capgirant una concepció central de Girard, la funció unificadora de la denúncia dels “bocs expiatoris”, i en fa ara víctimes (“culpables”) als immigrants i a Europa.
__________
(1) La barcelonina Mercè Prats, pianista i professora d’història a la universitat de Reims, ha publicat a França un llibre impressionant, Le teilhardisme, que Roger-Pol Droit ha ressenyat a Le Monde, i que estic llegint. El recomano. El procés de difusió semi clandestina, durant dècades, dels escrits de Teilhard i l’edició i l’impacte extraordinari de la seva obra desprès de la seva mort, el 1955, és descrit amb precisió i un gran luxe de detalls interessants. És el relat d’un gran ball entorn de l’obra telhardiana, de catòlics “avançats” i “integristes”, científics i periodistes descreguts, laics i clergues, autoritats teològiques del Sant Ofici i de la Companyia de Jesús, etc. , on s’hi barregen, de manera fascinant, les creences, passions, càlculs, conxorxes, subtileses i ambicions d’un temps que avui sembla perdre’s en l’oblit i que convé conèixer.
.
