Les properes eleccions al Parlament de Catalunya evidenciaran, entre els diversos debats que es duran a terme a la societat catalana, un de destacat : o la defensa i aprofundiment de la via de l’Estatut per a l’obtenció de més autogovern o la renuncia a aquest instrument institucional i polític( el més important que hem aprovat els catalans) per explorar altres vies pel futur de Catalunya. En definitiva, el debat està plantejat entre la necessitat de continuar aprofundint i remodelant la relació entre Catalunya i Espanya o abocar-nos a l’inici d’una deriva política que no sabem a quin lloc ens pot conduir.
Els socialistes hem posat les cartes sobre la taula i hem fixat el nostre objectiu amb claredat : més estatut i més autogovern, en la línia dels pactes polítics assolits entre els governs de Catalunya i d’Espanya, a partir de l’Estatut referendat per la ciutadania del nostre país. Aquest estatut, afirmem els socialistes, que ja ha possibilitat el nou finançament, ens ha de possibilitar aprofundir en la política de drets socials, des de l’educació a la salut, des de la mobilitat a l’habitatge, des de la seguretat a l’ocupació. Més autogovern, més estat, més drets, major cohesió social, millor convivència, més desenvolupament ; un desenvolupament del país propi i dinàmic, però integrat en el conjunt de l’Estat, impulsant un procés de federalització dels sistema polític espanyol.
La dreta nacionalista (Convergència i Unió) s’apunta a un altre joc. Fidel al plantejament conservador de la seva ideologia, el seu plantejament es basa en el més pur liberalisme ( tant econòmic com polític): menys estat, menys protecció social, menys impostos i més mercat, més benefici personal, més privatització. A l’àmbit polític, la seva posició vol satisfer a les diverses veus internes que van des de l’independentisme disposat a plantejar una confrontació amb Espanya i el pragmatisme de cercar vots en sectors socials partidaris d’un gir a la dreta en la política de govern de Catalunya. Això comporta una actitud política que a hores fa servir el discurs més dretà, a hores el discurs de l’”adéu Espanya” i a hores el plantejament de propostes que són veritables carrerons sense sortida. D’aquí, per exemple, la proposta del concert econòmic. No se sap com s’ha de fer, amb qui s’ha de pactar i de quina manera s’ha de regular.
La resta de forces polítiques apunten en direccions diverses. Les forces independentistes es presenten dividides, esmicolades en una oferta política que explica clarament que és un front sense consolidar. Al crit de referèndum o res, l’ala esquerra de l’independentisme sembla renunciar a la possibilitat de continuar pel camí de les grans transformacions socials, tecnològiques i econòmiques del país dels darrers 7 anys en benefici d’una via política de la qual no s’adverteix encara ni traça ni final.
El Partit Popular puja el to de les seves intencions i juga al populisme descarat, barrejant des de la defensa de les essències més dretanes als posicionaments més xenofòbics, amb la intenció d’aglutinar sota el seu paraigües tot l’espectre de la dreta, inclosos el sectors més ultres.
Per això, podem concloure que el panorama, més enllà del missatge cridaner i sorollós d’algunes forces en acció i de l’excessiu sensacionalisme d’algunes cròniques, és d’una complexitat considerable. Aquesta complexitat, en canvi, no impedeix veure que les propostes més encertades venen només de la mà de l’oferta política del socialisme: més estatut i més autogovern, lluita contra la crisi, creació d’ocupació, inversió productiva i consolidació de l’oferta de serveis socials i de prestacions que garanteixin el nostre benestar.
