En aquesta precampanya electoral de les eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya, que han de decidir la composició del nou Govern, les polítiques socials i econòmiques a seguir, l’encaix de Catalunya a l’Estat i tantes altres, m’ha sorprès desagradablement la publicació de declaracions als mitjans de comunicació de dues personalitats polítiques, lligades en el passat al meu partit, i que m’han causat perplexitat. Em refereixo a les declaracions del president Maragall al butlletí MesCAT i a la carta de Jaume Sobrequés a diversos diaris.
Més enllà de la llibertat d’opinió que tenen totes les persones de dir el que vulguin i on vulguin, més enllà de la dubtosa ètica de fer extensiva l’entrevista a Maragall als mitjans generalistes, per part dels responsables del butlletí de Convergència, més enllà de segones intencions en la carta de Sobrequés, em dolen especialment tres coses.
En primer lloc, no entenc els polítics que consideren que el partit els deu alguna cosa. Un és o ha estat perquè el partit els ha posat com a representants del que significa aquest partit. Per suposat que es pot discrepar, confrontar i, inclús, abandonar. Alguns, a més, es poden reconvertir a fes diferents. Però no comprenc els que consideren que el partit són ells o les seves idees. No comparteixo aquest pas de l’agraïment al greuge personal.
En segon lloc, no entenc la tria del moment. Ha de ser, precisament ara? En plena campanya? Per fer més mal? Per venjança personal? Per estratègia?
I en tercer lloc, el que em sembla més greu de tot. Un és socialista perquè anteposa les idees de llibertat, igualtat i solidaritat a les d’identitat. Un és home, socialista, abans que català. I no vull que se’m mal interpreti, la meva trajectòria personal en defensa del meu país demostra què penso respecte als drets nacionals de Catalunya.
Valorar l’acció d’un govern per un particular rànquing de catalanisme em sembla molt pobre. Per suposat, no es tracta de donar lliçons, només és una opinió. Com a mínim, com la que ells expressen.
