Els dirigents del centre-dreta nacionalista català viuen una eufòria perfectament comprensible i justificada. Els líders de Convergència i Unió (CiU) veuen ja per fi la sortida al túnel en que van entrar el 2003, quan l’aliança d’esquerres els van treure del Govern català. Els sondejos sobre intenció de vot els auguren la victòria en les eleccions autonòmiques i, per primera vegada, són també positius per a l’alcaldia de Barcelona. Per més felicitat, l’evolució de la crisi financera i econòmica ha acabat per posar a les seves mans, és a dir, dels seus vots en les Corts, al Govern del president Rodríguez Zapatero, de qui diumenge Artur Mas no es va estalviar de recordar que li té “tantes ganes“.
L’eufòria és, però, una mala consellera en política i potser per això l’expresident Jordi Pujol es va ficar sense adonar-se diumenge en el paper de sermó moral que tant li agrada adoptar en els seus discursos polítics. No ho hauria d’haver fet. En l’ambient festiu i acalorat d’un míting de partit a Vic, Pujol va carregar contra l’esquerra catalana però ho va fer amb un argument que, en realitat, anava més contra el seu propi partit. Pujol va qualificar a les esquerres de Catalunya com “gent feble amb poca exigència moral” per atrevir-se a demanar una investigació parlamentària en un dels assumptes de corrupció que afecta CiU, l’anomenat cas Millet.
Poca exigència moral. Què hem d’entendre per exigència moral, molta o poca, quan Pujol parla d’ella? La que exhibeixen dos dels que van ser durant molts anys els seus més propers col.laboradors al Govern de la Generalitat, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, en les converses telefòniques sobre negocis i política que es troben al jutjat en el cas Pretòria?
O caldria prendre com a bíblia de l’exigència moral de Pujol aquella sentència d’un jutjat de Barcelona sobre el cas Casinos, en què s’argumentava que el finançament il.legal d’un partit no estava específicament tipificat com a delicte i, per tant, no podia condemnar-se a Convergència per aquesta pràctica, tot i que en el judici havia quedat acreditat?
O caldria remetre al cas Torelló, un tràfic d’influències en matèria urbanística que va posar brusc i inesperat final a la carrera política d’un dels més brillants dofins del propi Pujol, Josep Maria Cullell? O caldria recordar el cas Planasdemunt, conseller d’Economia en un dels governs de Pujol i president de l’ICF, que va anar a parar a la presó, condemnat juntament amb altres responsables per una estafa de diversos milers de milions de pessetes?
El recordatori d’aquests casos ni és exhaustiu ni pretén ser una desqualificació del partit i els governs als quals pertanyien els seus protagonistes, tots presidits per Pujol. La corrupció econòmica entre polítics no és patrimoni exclusiu de cap partit. I aquí hi són per recordar-ho ara mateix els casos Gürtel, que afecta de ple al Partit Popular (PP) i Pretòria, en què els ja esmentats ex alts càrrecs de CiU Alavedra i Prenafeta compartien protagonisme, negocis i, per descomptat, criteris morals, amb un ex diputat socialista, Luis García Sáez, i un alcalde del mateix partit, el de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz.
En aquest punt és oportú recordar que la corrupció econòmica per benefici particular d’algú, com suposadament perseguien els imputats en els casos Pretòria i Gürtel, no és exactament el mateix que la corrupció política, encara que moltes vegades es barregen. Per exemple: en els anomenats casos Turisme i Treball, la justícia va sentenciar que, a més d’algun benefici particular hi havia finançament il.legal d’Unió Democràtica. Com en el cas Casinos la va haver de Convergència.
Quan es tracta del benefici de partits, el greu és que el corromput són justament les possibilitats de que totes les forces concorrin a les eleccions amb els mateixos o similars mitjans. Per això és particularment rebutjable que qui s’ha beneficiat de finançament irregular s’atreveixi a més a erigir-se en predicador i acusi de “poca exigència moral” els que han estat les seves víctimes.
Dit d’una altra manera, quan l’expresident Pujol acusa l’esquerra de tenir “poca exigència moral” hem d’entendre que li demana que es posi a l’alçada d’Alavedra, Prenafeta, Cullell, Planasdemunt, Millet …? O de la seva, que li permet criticar la moral dels altres i obviar realitats tan crues com algunes del seu partit?
La Dignitat o la responsabilitat
Dignitat, segons se’n descriu en el Diccionari de la llengua Catalana – Institut d’Estudis Catalans, “Respecte que mereix algú” ; jo no se , si en política, es pot emprar aquesta terminologia, ates que quan els governants i opositors esdevenen en contradiccions, i que per alguns tot es vàlid, vol dir que, quelcom les discrepàncies es poden transformar en greus errors en perjudici dels ciutadans . com es en el cas del nou estatut de Catalunya, l’aprovació del qual a provocat un greu enrenou, per l’indecent mètode d’aprovació entre Zapatero i Artur Mas, induint a sospitar l’acord de pactes partidistes.
Del referèndum del dia divuit, n’ha de sortir “Estatut SI, o, Estatut NO”; jo no se si els ciutadans de Catalunya , som prou conscients de les conseqüències que se’n poden derivar del resultat sorgit de la nostre decisió; a mi personalment, no m’atrau la idea de pensar que podem estar sentenciats a continuar amb el “mateix” programa , fins Deu sap quan, que el Sr. Bono, Rodriguez Ibarra i Chaves, no voldrien que mai s’esgotés, tota vegada que ha sigut esquilat , i “cepillado” al seu gust.
No podem malbaratar l’oportunitat històrica de poder començar de nou la reforma de l’estatut de 1979, que de ben segur ,que poca cosa es tindria de retocar del ja aprovat el dia trenta de setembre del 2005, amb el 89`9% del Parlament de Catalunya, i que tampoc es tindria d’esperar dos anys per passar per el Congres dels Diputats , tota vegada que la oposició del PP, de ben segur que seria minsa , per l’esperançador comportament de reacció dels seus compromissaris, perquè tots sabem que el seu “no”, no es mateix que el d’ERC., que es fonamenta en la possibilitat de començar a negociar de nou al Congres, sempre i quan, el PSC i CIU., no s’abaixin els pantalons a l’hora d’anar a Madrid.
Que “l’estatutet” de Zapatero , es pot considerar millor que el que tenim , ja es d’obligació ,–nomes faltaria que no sigues així, , però d’ací a ser suficient per garantir uns drets per a Catalunya en el futur , existeixen moltes vies de sortida per al·ludir aquest compromís , i això es el que en aquests moments s’ha de fermar ben fermat, cosa que l’acció del Sr. Mas va impedir amb la seva jugada, amb la col·laboració del President de la Generalitat de Catalunya, i la por de perdre la cadira de IC-V, i IU-V.
Comentari retroactiu