Octubre del 2005. Pasqual Maragall presideix la Generalitat des de fa gairebé dos anys, i Joan Clos, l’home que el va substituir a l’alcaldia de Barcelona, governa la ciutat molt condicionat pels seus socis d’ICV-EUiA i ERC. La informació que obre aquesta secció el dia 17 es fa ressò de les demandes de la federació local del PSC i del grup socialista de l’Ajuntament al Govern tripartit. “Barcelona reclama afecte”, titula La Vanguardia la crònica que recull les peticions municipals al govern amic. Ni rastre d’una crisi en estat embrionari. Les administracions gasten els diners, els que tenen i els que mai no tindran. La Generalitat planeja inversions multimilionàries per tot Catalunya i l’Ajuntament creu, amb justícia, que ha arribat l’hora de posar fi al greuge comparatiu que, segons els socialistes, els governs de Jordi Pujol van imposar durant més de dues dècades als barcelonins. És el moment d’exigir les despeses d’una capitalitat exercida sense rebre’n compensació a canvi. Algunes estimacions xifren aquesta reivindicació en un mínim de 150 milions anuals. Se signen convenis per cedir molts solars municipals on la Generalitat es compromet a construir equipaments públics de luxe.
Any 2013. CiU governa en franca minoria a banda i banda de la plaça Sant Jaume mentre el PSC avança a grans gambades cap a la frontera que separa els partits grans dels testimonials. La Generalitat està a un pas de la fallida i l’Ajuntament de Barcelona s’enorgulleix de ser una de les poques administracions públiques amb els comptes sanejats i amb capacitat per invertir. Xavier Trias s’entrevista amb Artur Mas. L’alcalde que, des que ho és, va prometre exigència i lleialtat al Govern de Catalunya, té una nova oportunitat de sospesar aquests dos valors en una balança. Trias calcula que el deute de la Generalitat amb l’Ajuntament és de 235 milions. PP i PSC l’eleven a 310 i 410 milions, respectivament. Cap sorpresa: la lleialtat institucional de qui se sap solvent pesa molt més que una exigència dissolta en l’estat de precarietat en què viu el germà gran. Tranquil, Artur, ja ho trobarem. Ja hi haurà (o no) altres oportunitats per mostrar-se exigent. Del “Barcelona reclama afecte” dels anys prodigiosos al “Facilitats de pagament” amb què titulàvem dimarts la informació de l’entrevista a Palau.
Hi va haver un temps que Barcelona, després de saldar els deutes olímpics i de fer bé els deures, aspirava a un millor finançament i a disposar d’un sistema de justícia local per resoldre ràpidament els milers de petits conflictes que tenia. Que antic sembla, avui, tot això. Fins i tot va aconseguir que li aprovessin a les Corts espanyoles, per unanimitat, un règim especial, un vestit a mida que es va encongir a la primera rentada.
Quina mala sort que té, Barcelona. Sembla que mai no li arriba el moment!
