O un amor impossible.
En aquest dies s’ha posat de moda un símil, des de Catalunya és clar, en els fòrums de debat, pel que es compara la relació com la de un matrimoni i per tant la possible separació com la de un divorci en una relació que no funciona en cap d’ ambdues parts.
El problema és que des de l’engany de Casp i la batalla d’Almansa la relació no és de parella sinó de una princesa captiva i que el seu pretès protector l’esclavitza i se’n aprofita tant com pot. Sempre ha estat així des de la unió. Per tant Castella i no Espanya no deixarà mai el seu profit. Per acabar-ho d’afegir Espanya és un projecte de tots el pobles de la Península, excepte Portugal, està clar ( no van poder o no van voler en el seu dia). Si es partís, Espanya com a tal desapareixeria i per tant Castella hauria de demanar, si volgués, l’ingrés a la Unió Europea i Catalunya també, està clar. S’haurien de fer unes noves regles de joc.
És per tot això que la separació des de Castella no es veu possible, com un “xulo” no veu possible deixar anar la seva noia. D’altra banda, a Catalunya és imperiosa cada cop més la necessitat de marxar .
Nota: és curiós que com a Castella s’ha identificat amb Espanya, el llop que s’ha posat pell de be.
