Catalunya ha tingut temps dificils més enllà de la conjutura present al llarg de la seva història. La situació geogràfica tant seva, oberta al mar pel sudest i amb els pirineus tancant pel nort, com dels seus veïns, molt més forts, agoserats, pretensiosos i altaners, l’han fet sovint molt vulnerable. Com tothom tenim el nostre cor ple d’amor per la nostre disortada pàtria, però resuta que els nostres veïns i no parlo solament dels castellans, també estimen fervorosament la seva terra. Nosaltres ens hem mogut per això entre el seny i la rauxa i ens ha anat molt millor quan ens hem mogut amb seny.
La manifestàció de l’altre dia va ser un acte arrauxat de reafirmació de la nostre nacionalitat. Ara, si sabem tornar al seny podrem redreçar la nostra actuació i enfocar correctament l’esdevenidor. Europa no és la solució, pensar que podrem assolir la nostre independència d’Espanya dins d’Europa, és analitzar-ho desassenyadament. Europa és un projecte, un camí de comú acord per redreçar el mal endèmic d’aquest recó de món. El segles XVII i XVIII van estar plagats de guerres menors i es va decidir fixar les fronteres i reforçar els estats. La conseqüencia directe el segle XIX van ser les proclames nacionalistes per tot arreu, el naixement dels nacionalismes i dels nacionalsocialismes, que basaven llur força en despertar les passions dels seus pobles. La primera i la segona guerra Mundial del segle XX van ser la conseqüencia directa dels plantejaments nacionals.
Aquesta situació i les especulacions de les monedes europes, van fer aflorar la idea, ben bàsica, de: la unió fa la força. Estats Units, a l’altra banda de l’atlàntic, i després del seu procés d’independència va conseguir la idea de la unió i dur-la a terme bo i patint una guerra civil. Europa mentre tant abandonava com a motor històrtic la idea dels estats per anar creant la idea de la Unió Europea. Però estem molt lluny o a mig camí, de una Europa única. Encara som una suma d’estats. En aquesta situació cada cop que avancem cap a la Unió anem aconseguin fites històriques en aquest sentit: L’area Shenguen, l’abolició de les Fronteres, els Erasmus o dret a estudiar i treballar arreu de la Unió i el pla Bolónia per unificar els criteris educatius i la moneda única: l’Euro. Però quan s’ha tractat d’anar més enllà en la pèrdua de poder dels estats, ha estat i segueix essent molt difícil. Pèrdua de poder en el plà legislatiu, econòmic i normatiu, per anar creant una Europa forta i amb una única veu per enfocar els reptes històrics. Ho hem vist en els temes terroristes, d’inmigració, de politques d’actuació contra la droga, o simplement d’actuació al costat de les altres potències mundials. No parla Europa sinó cada un dels seus estats.
En aquesta situació voler exaltar el nostre patriotisme reclamant la independència, va directament contra la idea d’Europa. Si nosaltres onegem el nostre nacionalisme, podem pretendre que els altres no onejarant el seu?. Ho hem vist en el llarg camí de la tramitació de l’Estatut. Hem onejat el nostre nacionalisme, els altres han onejat el seu. O potser ens pensem que estem sols en el món?
Crec honestament que hem de tornar al nostre tarannà assenyat. Pactar el que sigui necessari i és pugui, i sobre tot treballar per anar enfortint la nostra pàtria, que és el que històricament ens ha anat més bé. Les dèries independentistes no són sinó aixó: dèries. Però com que toquen la fibra del nostre amor per la pàtria, crean el miratge impossible. Sempre que hem anat per aquest camí històricament hem fet un retrocés també històric.
D’altra banda i en aquesta situció s’ha qüestionat la redacció de l’Estatut. No tan sols pel fet de que l’Estatut de Sau es va redactar abans de la restauració de la Generalitat, pel fet també que l’anàlisi sobre l’actuació ens portava a la necessitat de redreçar algunes coses, sinó pel fet que quedava implícit en l’Estatut de Sau que un cop densenvolupat calia una nova redacció. Era necessari per actualitzar plantejaments i modernitzar redaccions. Però va ser un punt d’inflexió nacionaliste i és evident que va comportar una inflexió nacionaliste del centrlisme. Hem arribat fins on hem pogut. Cal reafirmar els pactes i treure’n tot el possible. Creure que podrém rescatar d’alguna manera el que s’ens ha negat, és no solament enganyar sinó perdre temps i esforso en batalles inútils. No es tracta de peix al cove. Sinó d’esforç i treball per fer de Catalunya un lloc on viure millor. Tot anirà bé si deixem els ardors nacionalistes al terreny esportiu. Que no ho sap tothom que la base i l’estil de joc de la “Roja” ha estat, la base i l’estil de joc del Barça?. Ho saben encara que no vulguin reconeixer-ho.
