De primer volia fer un comentari al escrit de Jordi Font. Després m’he decidit a fer un escrit propi. Jordi Font fa un repàs històric sobre la trajetòria de la vida política de CIU.
Res a dir sobre aquest aspecte. Els fets són els fets i les anades i vingudes i promeses incomplertes ( la més emblemàtica fou el canal Segarra- Garrigues) són les que són. Però el meu enfoc és:
Qui són politicament?
Com que tinc uns quants anys els recordo en l’Assamble de Catalunya, és a dir en temps de pre-democràcia. Per aquells temps era famós a l’esquerra de Convergència Democràtica de Catalunya en Miquel Sellarés. Ha plogut molt des de llavores Convergència Democràtica de Catalunya va unir la seva anada política amb Unió Democràtica de Catalunya, aixó sí sense dir-ne ni un bipartit, ni coalició, ni entesa, ni res. Tal ment com si fossin ú. De fet una mica menys barroerament que el PP, que a les espanyes uneix des de l’extrema dreta fins al centre dins unes uniques sigles. PP.
Miquel Sellarés es va eclipsar i CIU va començar a comandar Catalunya, amb una única idea: “Peix al cova” ( potser més endevant em dedicaré a aquesta idea). Fen coïncidir CIU amb Catalunya, com si volessin dir la mateixa cosa. Però sense cap ideari polític. D’una banda no hi pesava la idea Democristiana de Unio Democràtica de Catalunya i Unió no feia cap esforç per defensar el seu ideari polític, ans al contrari el va anar abandonant rera l’inmediatesa de fer país. Escombrant cap a casa i treguent d’enmig tot el que fes farum de contrapoder. Posaren una oficina al costat de cada Ajuntament Socialiste o d’esquerres i desomontaren la Corporació de l’àrea de Barcelona.
L’ideari polític d’un partit li dona cohesió, sensatesa i coherència. Un partit polític aquí a Europa té una base Ideològica i una estratègia que fan que les tàctiques pragmàtiques tinguin harmonia de conjunt. Un partit o una coalició que no tingui ideari polític ni estratègia, va donant en el dia a dia pals de cec, prenent decissions contradictòries i anat sovint una passa endevant i dues enderrera.
És ben sabut que la Dreta l’uneix el diner i tota altra consideració queda bandejada. De fet el paradigma d’aixó son els Partits polítics als Estats Units. Només existeixen la sigles registrades, res més. Quan venen eleccions es posa en marxa la maquinària electoral moguda per grans quantitats de diners i basat en el carisme de persones concretes. Aquesta idea de la unió pel diner és la que fa servir el PP per mantenir unit un partit des de l’extrema dreta fins al centre, ( menys a Catalunya i Euskadi).
Altrament l’esquerra en general està ben dotada de programes idearis, de programes polítics. No és pot demanar coherència als partits de dretes perquè el diner no té coherència, a no ser: El que té valor econòmic val i el que no no val.
Si Convergència Democràtica de Catalunya hagués adoptat l’ideari d’Unió Democràtica de Catalunya, que d’altra banda no és altre que el de la Demoràcia Cristiana Europea, al menys tindria un ideari polític, que bases tot el seu desenvolupament posterior. El gran drama Convergència Democràtica de Catalunya és que aixó no és Estats Units, i que els partits polítics que no tenen base política, es confonen amb partits cojuntutals i tendeixen a despareixer, (com la UCD d’Adolfo Suàrez, el de puedo prometer y prometo)
En aquesta cruïlla i sense la figura carismàtica del president Jordi Pujol, no podent fer un debat polític probablement per què no sabríen per on començar. Veient com les esquerres, que sempre havien anat a la grenya, de motu propi o empeses per altris, ara s’uneixen per governar i que per més pedres que els hi tirin seguixen fidels a la unió fa la força. Veient que cada cop queda més lluny el ser Cap Casal de Catalunya. Veient en fi que el pas del desert estant a l’oposició és fa etern, estant entre l’opció de tirar endevant, passi el que passi o obrir un període de reflexió política. Jo crec que si no prenen aquesta segona opció el més aviat possible, ni podran ser coherents i molt probablement caminaran cap a l’extinció.
