Contra les hipòtesis sempre és més fàcil mobilitzar les tropes. Passa el mateix que amb els molins de vent. Contra la realitat, en canvi, tot és més complicat. Aquí hi ha Gibraltar desafiant des de fa segles la integritat territorial d’Espanya sense que ningú hagi invocat als tancs per resoldre el problema. El principal inconvenient de la realitat és que, de vegades, triga a manifestar-se i no sempre és possible anticipar les seves magnituds. El cas de l’independentisme català és ara per ara una d’aquestes realitats difícils de quantificar. Els seus seguidors podrien ser al voltant d’un milió (com els que van participar en les consultes sobiranistes de fa un any o els que, segons algunes fonts, van desfilar dimarts passat per Barcelona), però també podrien ser únicament la meitat (que és la xifra de vots que han obtingut en les eleccions els partits explícitament independentistes).
No obstant això, els sobiranistes també podrien ser molts més. Quants? Els que es dedueixen de l’últim sondeig del CIS sobre Catalunya: un milió tres-cents mil? Els que voten a formacions nacionalistes: més d’un milió i mig? O els que es deriven d’aplicar al cens electoral el percentatge de ciutadans que, segons el CEO, consideren la independència com la millor fórmula per a Catalunya? I això vol dir un 34% dels cinc milions de votants potencials: és a dir, gairebé dos milions de persones.
De fet, les xifres poden ser encara més vistoses. Segons el mateix institut, en el cas que es convoqués un referèndum per decidir la independència de Catalunya, més de la meitat del cens (el 51,1%) votaria a favor, mentre que només un de cada cinc catalans ho faria en contra . La resta s’abstindria. Però la majoria secessionista seria encara més aparatosa en el context de participació que es desprèn del sondeig. És a dir, amb una afluència a les urnes del 72% (una mica menys de quatre milions de catalans) i un vot a favor de la separació de més de dos milions i mig d’electors (ja que aquesta és la xifra absoluta que suposa el 51, 1% del cens), el resultat seria aclaparador: aquesta independència (de moment imaginària) comptaria amb el suport de més del 70% de les paperetes emeses. Només un 29,3% dels vots donaria suport la continuïtat a Espanya.
Per ara, però, en l’agenda política semblen estar més a prop unes eleccions anticipades que una consulta sobtada. El problema en el cas d’un avançament electoral consisteix en albirar quin impacte podrien tenir sobre els resultats l’auge de l’independentisme i la polarització identitària que viu Catalunya respecte a Espanya. Les enquestes preelectorals respondran amb exactitud a aquesta pregunta, però els sondejos sobre les preferències territorials dels catalans permeten construir un escenari de política ficció si els comicis es veiessin marcats exclusivament pel dilema relatiu a la relació amb l’Estat.
Dues simulacions electorals ofereixen significativament dades coincidents, tot i estar construïdes a partir de matrius molt diferents. La primera neix d’un escenari de polarització real com van ser les eleccions del 2004 i es limita a resituar en un context de polarització identitària tot el vot participant en aquells comicis, utilitzant com a filtre d’actualització i reubicació les últimes eleccions catalanes del 2010. La segona simulació neix de les preferències territorials dels ciutadans segons l’últim sondeig del CEO i es limita a traduir-les en vot a cada partit, d’acord amb les pròpies correlacions que apareixen en l’enquesta.
A primera vista, algunes xifres poden semblar inversemblants, però les avala una excepció: totes elles (les absolutes i/o les relatives) s’han fet realitat en un moment o altre de la història electoral recent. Les magnituds de CiU, per exemple, podrien sorprendre…, però aquests percentatges ja s’han registrat en diverses ocasions en els comicis catalans (entre 1984 i 1992, quan Pujol va obtenir el 46,2% dels sufragis). Pel que fa al vot al PP, tant el pronòstic absolut com el relatiu tenen precedents en les dues últimes dècades. Fins i tot les oscil·lacions d’ICV entren dins dels seus registres històrics. I el mateix es pot dir d’Esquerra i els seus eventuals socis independentistes, el suport estimat coincideix amb el que aquest espai ha vingut obtenint en els darrers deu anys.
Queda, finalment, l’estimació de vot al PSC, molt baixa en termes relatius, encara que ajustada a la realitat en xifres absolutes: des dels menys de 600.000 vots del 2010 als 700.000 de fa vint anys. Aquesta caiguda no és desgavellada en un espai electoral que després de la desintegració de la classe obrera com a subjecte polític ha de buscar nous caladors a les classes mitjanes, però ensopega amb un formidable obstacle: a Catalunya, les classes mitjanes són cada vegada més catalanistes (en paral·lel l’espanyolisme creixent que es registra a la resta d’Espanya). No en va, fins i tot l’extrema dreta xenòfoba d’àmbit local evita qualsevol associació oberta amb l’espanyolisme d’abans.
Aquest conjunt de projeccions electorals porta associades dues reflexions finals. Primera: tot i en el cas de donar només per bones les xifres més modestes de suport a la independència -una mica més d’un milió de vots- no cal oblidar un petit detall: aquest grup el forma una classe mitjana hiperparticipativa (i la millor mostra d’això va ser la manifestació del 11-S), és a dir, una mena de minoria determinant (aquest concepte que amb tanta perspicàcia maneja l’historiador Ucelay-Da Cal), el pes qualitatiu en l’esdevenir polític i social desborda el merament quantitatiu.
Finalment, els resultats de la simulació obliguen a preguntar-se com s’ha arribat a aquest panorama. Però la resposta no té misteri. Davant les demandes catalanes, alguns partits han aconseguit sucosos rèdits electorals esgrimint un espanyolisme pujat de grau i un constitucionalisme de cartró pedra o contribuint activament a l’oportunitat perduda del nou Estatut. No obstant això, les factures pendents sempre acaben per sortir del calaix on s’amaguen i aquesta podria acabar pagant-la Espanya en el seu conjunt.
