“Visca Trump, visca Putin, visca Le Pen i visca la Lega Nord!!”. Amb aquest entusiasme ha saludat Mateo Salvini la victòria del “NO” en el referèndum italià del diumenge passat. Salvini, el líder actual de la “Lega Nord” (que el febrer passarà a denominar-se “Lega Nacionalista”), és un personatge de trajectòria incongruent però no excepcional: provinent de l’extrema esquerra (és fundador dels “Comunisti Padani”), ha acabat dirigint el partit que des de fa 27 anys defensa la independència de la “Padània” i entretant fa política i es reparteix càrrecs amb Berlusconi i altres aliats de circumstàncies.
Per a qui no segueix al dia i en detall la política italiana, no és fàcil fer-se càrrec dels topants del referèndum sobre la reforma constitucional proposada per Renzi. La discussió ha estat d’una notable confusió. La mateixa pregunta subjecta a votació és significativa:
“Aprova vostè el text de la llei constitucional concernint a la supressió del bicameralisme paritari, la reducció del nombre de parlamentaris, la contenció de les despeses de funcionament de les institucions, la supressió del CNEL i la revisió del títol V de la part II de la Constitució, aprovat pel Parlament i publicat a la Gaseta Oficial número 88 del 15 d’abril de 2016?”
Ara: aquesta pregunta, no podia formular-se d’una manera menys ofensivament incomprensible? Probablement el resultat no hauria variat, però potser s’hauria alleujat una mica l’ambient, que ha estat d’una brutalitat considerable: una “campanya llarga i ferotge”, segons Sandra Buxaderas, la corresponsal a Roma del diar ARA. “L’escena política”, ha afegit, “i també les relacions personals dels italians, s’han enverinat”. Ara, diu Buxaderas, caldrà “reconciliar els ciutadans”, en “un país dividit i malalt”.
El comentari de Renzi, coneguts els resultats, ho diu gairebé tot: “No pensava que m’odiessin fins a aquest punt”. (També ha dit a cop calent, i per tant no cal prendre-s’ho al peu de la lletra, que dimitia del govern, del partit, i fins i tot de fer política).
Sis de cada deu italians han dit que no a la reforma i a Renzi. Però de moment no se sap qui ha guanyat. Tot i essent clarament majoritari, el camp del “NO” és heterogeni, travessat per virulents antagonismes interns: a una banda, els anti-euro del M5S, els anti-euro i anti.immigració de la Lega, Forza Italia de Berlusconi; de l’altra un ala del PD, els sectors a l’esquerra d’aquest partit, un grup consistent de constitucionalistes i de personalitats prestigioses, etc. Cap alternativa clara pot sortir del triomf del “NO”.
Renzi havia plantejat la consulta com un vaitot, anunciant que dimitiria si no guanyava el “SÍ”. “O la reforma o ja us ho fareu” va venir a dir, com un eco llunyà de l’“après nous, le déluge” atribuït a Madame de Pompadour. I és cert: La debacle de l’arriscat plebiscit personal plantejat per Renzi pot generar a Itàlia un diluvi en forma de caos polític insoluble, només capitalitzat pels qui es permeten el luxe de jugar el paper d’“estar contra tot” (Beppe Grillo, Salvini, etc.).
Això, o bé l’agònica supervivència d’un escleròtic “statu quo”, el que justament Renzi, el “rottamatore” (com traduir-ho?), havia promès desmuntar. Els principals guanyadors del referèndum poden acabar sent els membres de l’antiquada oligarquia política italiana, entre els quals Silvio Berlusconi està buscant una quarta joventut.
No es pot pronosticar què passarà, però potser podríem extreure del “laboratori Itàlia” un parell de lliçons útils.
En primer lloc, pel que fa al caràcter extremadament inflamable i perillós, potencialment divisiu i contraproduent, de les consultes referendàries que prometen solucions simples a problemes complexos.
En segon lloc, pel que fa a la observació, impressionant, que Benoît Hopquin ha deixat escrita a les planes del diari Le Monde: “En aquests temps protestataris, la mecànica de la urna s’assembla a la de la guillotina: quan la trampa del patíbul s’obre, la papereta de vot cau com una ganiveta”.
S’ha fet viral a les xarxes una foto presa fa cinc mesos: Cameron, Obama, Hollande i Renzi saluden amb la mà, somrients, envoltant una Angela Merkel que manté el seu posat habitual, modest i circumspecte. Dels cinc líders retratats, només resta ella.
