Portada

Raimon Obiols: Un sopar a L’Havana

castroDesprés del col·lapse soviètic i contra el pronòstic de molts, a Cuba el règim de Castro va sobreviure a l’ensulsiada. Ell també. El maig de 2004 se celebrà a l’Havana el II Congrés Internacional sobre «Longevitat Satisfactòria», organitzat pel «Club dels 120», presidit pel doctor Eugenio Selman-Housein, metge personal de Castro. La convicció del club, en què hi havia metges geriatres i alguns milionaris nord-americans, era que, si es du una vida sana i activa, viure fins als 120 anys és un objectiu perfectament a l’abast.

Selman-Housein aprofità el congrés de l’Havana per dir a la premsa internacional que «Fidel va pels 140, i no estic exagerant». Les agències ANSA i AP coincidiren que havia parlat «mig en broma i mig seriosament», però les declaracions no foren reproduïdes a Cuba: tant si es tractava d’una mostra de choteo del doctor com d’una prova de la pèrdua del sentit de les proporcions que sovint produeixen els entorns del poder, no es considerà adequat donar a conèixer a l’opinió pública cubana el vaticini que Castro podia viure 62 anys més. El líder cubà tenia aleshores 78 anys i en portava 46 en el poder: un plusmarquista que, com havia dit Michael Moore, havia sobreviscut a vuit presidents dels Estats Units, a deu Jocs Olímpics i al retorn del cometa Haley.

Set anys després de la caiguda del Mur de Berlin, amb Joaquín Almunia, Alfredo Pérez Rubalcaba, Trinidad Jiménez i Helga Soto, vam sopar amb Fidel Castro, al Palau de la Revolució de l’Havana. Aquella vetllada va durar de les nou del vespre a les sis del matí pel fet que Castro, en aquella època, vivia de nit i dormia de dia. No així els seus ministres, alguns dels quals anaren caient fulminats per la son en aquell llarg sopar, amb el cap caigut damunt la taula, sense que aquell fet deturés el monòleg del líder, que en alguns moments es feia quasi inaudible i en altres agafava de sobte un volum potent, com si volgués desvetllar els ministres. Castro havia començat parlant de les penúries del seu poble (s’estava sortint aleshores del que es conegué com el «Período especial», que seguí a la implosió de la Unió Soviètica), tot afirmant que, per respecte als cubans, ell no deixava mai res al plat. Ens serviren després una amanida de tomàquet, que menjàrem ràpidament perquè s’havia fet tard i teníem gana. Mentre Castro parlava utilitzant la forquilla com a batuta, contemplàvem una seqüència singular: un cambrer s’apropava, constatava que el plat del líder encara no era acabat i es retirava discretament. Al llarg d’una mitja hora, que aprofitàrem per menjar pa, les anades i vingudes del cambrer es repetiren una i altra vegada fins que al final, alleujats, vam veure que es decidia a retirar-li a Castro el plat inacabat. «Es un héroe», vaig sentir que em mussitava en veu quasi inaudible Carlos Lage, que seia al meu costat i que en aquell temps apareixia com un dels pocs dirigents cubans amb un cert marge d’expressió autònoma.

Anys després, convidat per Duran i Lleida, vaig sopar de nou amb Lage al Cercle del Liceu de Barcelona. Vaig acompanyar-lo després caminant fins a l’Hotel Colón i malgrat que, com les monges, els dirigents cubans van sempre en parella per no pecar, vaig poder comprovar de nou la seva autoritat independent i la seva consciència de la necessitat de canvis a Cuba. Va ser defenestrat uns anys després.

(Aquest text és un fragment del llibre “El Mínim que es pot dir, memòries polítiques”)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button