Un socialista a Nova York
Hi ha hagut una sorpresa a les primàries del Partit Demòcrata per elegir el seu candidat a l’alcaldia de Nova York, de cara a les eleccions municipals del proper mes de novembre. Zohran Mamdani, de 33 anys, va obtenir el 56% dels vots, superant l’exgovernador Andrew Cuomo, que va aconseguir el 44% i va acabar felicitant el seu rival («Ha tocat els joves, els ha inspirat i els ha mobilitzat per sortir a votar»). Afectat per diversos escàndols, Cuomo és un arquetip dels vells dirigents del Partit Demòcrata, atònits i paralitzats per la reelecció de Trump, i tan vinculats al món dels grans diners que allò que guanyen en suport financer per a les seves campanyes ho perden en confiança popular.
La sorpresa Mamdani s’explica per raons diferents. És jove, musulmà, d’ascendència índia i ugandesa, es declara socialista (és membre dels Socialistes Democràtics d’Amèrica, DSA), i va obtenir la ciutadania nord-americana fa només set anys. Com calia esperar, els trumpistes han posat el crit al cel.
Un musulmà, i de més a més d’esquerres, al capdavant de l’alcaldia de Nova York? Stephen Miller, que ha escrit alguns dels discursos de Trump i orienta la seva política de migració, ha dit que «Nova York és l’advertència més clara del que passa a una societat quan no aconsegueix controlar la migració». El Club de Joves Republicans de Nova York s’ha dirigit a X als assessors d’immigració de Trump demanant-los que retirin la ciutadania a Mamdani i el deportin (“No podem permetre que destrueixi la nostra estimada ciutat. És hora d’actuar“). Trump no ha faltat a la cita i ha publicat a la seva xarxa social que «els demòcrates s’han passat de la ratlla i han votat un llunàtic comunista 100%». Fins i tot ha amenaçat de detenir-lo o tallar els fons federals a la ciutat.
A Mamdani l’acusen alhora de socialista, comunista, pro-LGTBI, gihadista i antisemita. Tot no pot ser. També acusen els que l’han votat. Qui ha arribat més lluny en aquests atacs ha estat un senador republicà d’Alabama, Tommy Tuberville, que ha declarat que els votants de Mamdani són «rates dels barris marginals» («inner-city rats»).
Aquesta referència, tan fidel al lèxic nazi, ha tingut la virtut de treure de polleguera Paul Krugman, premi Nobel d’economia, que ha respost amb un article títulat «Ara tots som rates» («We’re all rats now»). Krugman escriu que malgrat que Tuberville és considerat «un ximple de solemnitat» pels seus propis coreligionaris, les seves paraules no s’han de prendre a la lleugera, perquè «mostren que el racisme està conquistant ràpidament la política nord-americana». Krugman recorda, a aquest propòsit, que tant Trump com Vance van difondre, en la campanya presidencial, la bola que els immigrants haitians es menjaven els gossos i gats de companyia.
«Sóc ciutadà blanc per naixement, la meva dona i la seva família són negres, i a més, sóc jueu» ha escrit Krugman. Denuncia que ara novament, com en el passat, «per a les dretes extremes tots som rates». Diu que l’espanta «el que puguin fer els molts antisemites que hi ha a l’administració Trump o que hi estan estretament vinculats», i que, en canvi, «no li espanta gens la possibilitat que Nova York tingui aviat un alcalde musulmà una mica esquerranós”.
La principal raó de les nervioses reaccions dels trumpistes és que la campanya de Mamdani no ha estat ni «woke» ni «anti woke», sinó tot al contrari. No s’ha deixat empresonar per les guerres culturals i identitàries que són el terreny de joc predilecte del trumpisme, del qual obté beneficis tan sucosos. Mamdani ha evitat quedar encapsulat en les querelles de gènere o de raça, i s’ha concentrat en els problemes i inquietuds dels treballadors, de les classes mitjanes i dels joves: lloguers elevats, salaris insuficients, preus en ascens, despeses abusives associades a la salut i la maternitat, dificultat per a la formació de famílies, burocràcia excessiva, transports precaris i cars, etc. Tot i que ha difós vídeos en què parla amb fluïdesa en hindi i espanyol, els seus missatges s’han centrat en una agenda de millores socials i han aconseguit orientar el debat cap als problemes de classe i desigualtat.
Pot discutir-se la viabilitat d’algunes de les seves propostes. El que sembla indubtable és que han obtingut suport per raons similars a les que va obtenir Trump, que va explotar la inseguretat econòmica dels més desafavorits, a qui va prometre grandesa, prosperitat i pau, i que ara comencen a tenir la mosca darrere l’orella. Les enquestes mostren un creixent descontentament entre dos grups clau que van recolzar Trump el 2024 i que ara han contribuït a la victòria de Zohran Mamdani: els joves i els llatins.
El lema de la campanya de Mamdani («La ciutat que ens podem permetre»), evoca un progressisme sobri, que contrasta amb l’obscena opulència exhibida sense pudor pel trumpisme al poder. La idea força de Mamdani és que Nova York és una ciutat rica amb una amarga borsa de pobresa del 25%, on tots poden poder arribar a viure dignament si se segueixen les polítiques adequades.
El més difícil per a Mamdani encara ha d’arribar. Ha de guanyar les eleccions municipals de novembre que ve, cosa que no li serà fàcil, tot i que la ciutat vota tradicionalment demòcrata. La principal línia d’atac contra Mamdani és acusar-lo d’antisemita per la seva condició de musulmà. En una ciutat on viuen i voten gairebé el doble de persones que s’identifiquen com a jueus que a Tel Aviv (1, 4 milions, i mig milió, respectivament), aquesta és una qüestió sensible. Mamdani marca una distinció clara entre la seva oposició a les polítiques del govern israelià i l’antisemitisme. Sens dubte recorda que aquesta amalgama es va endur el rígid Jeremy Corbyn, el líder d’esquerra del laborisme britànic. És possible que la personalitat de Mamdani, un polític extravertit i amb cintura (i la seva sinceritat en aquest punt), expliquin, juntament amb l’horror actual del Pròxim Orient, que molts joves jueus l’hagin votat. Convèncer els grans serà una altra cosa.
L’aventura de Mamdani suscita grans inquietuds i gra esperances. A l’evident nerviosisme del trumpisme, s’hi afegeix el de la gerontocràcia del Partit Demòcrata que avui sembla sotmesa a allò que el gran José Ramón Recalde descrivia com a processos de «dissolució política»: un fenomen de pèrdua de referents, de legitimació, de capacitat de resposta i de cohesió (“Crisis y descomposición de la política”, Alianza Editorial 1999).
En cas d’arribar a l’alcaldia, a Mamdani li arribarà una tasca encara més difícil: enfrontar-se a la complexa realitat del govern i de la gestió, amb les seves complexitats, límits i contradiccions, resistències, inèrcies i viscositats. Ja s’ho trobarà. Recordo que José Ramón Recalde (a qui ETA va destrossar la mandíbula d’un tret) va escriure, quan era conseller d’educació del govern basc, una cosa que es pot subscriure: «Us juro que quan acabi el meu compromís, a mi ja no em tornen a caçar per a un càrrec de govern!».
Mamdani ha suscitat grans esperances entre els demòcrates i progressistes, americans i del món sencer. Desitgen que tingui èxit i encerts, que no els defraudi (i jo amb ells). He conegut força casos de gent que exhibia conviccions incommovibles, però les anava canviant amb el pas del temps i de les circumstàncies. En alguns casos, era de mala gana i tractant de posar-hi bona cara, quan les evidències desmentien el que havien cregut veritats definitives. En altres casos, era el càlcul dels que no sentien escrúpols per canviar de camisa. Lluis Capdevila, un periodista republicà, mort a l’exili, deia que “canviar d’opinió és de savis. El més imperdonable és canviar de camisa. La camisa cal portar-la sempre immaculadament blanca“. La de Mamdani ho és. Si es converteix en alcalde de la Gran Poma, entendrem perfectament que cometi errors, o que canviï d’opinió en qüestions concretes del seu govern. Però no li perdonaríem que canviï de camisa.
