Assistim a la major ofensiva de la dreta espanyola en tot el període democràtic. Una ofensiva que utilitza la recessió com a coartada i ara sense complexos i que se centra en tres àmbits diferents: organització territorial de l’Estat, desballestament de l’Estat de Benestar, lliurant al sector privat les arts que són negoci, i sistema de llibertats. Una ofensiva que es fa contra tot i contra tots. Sense reparar en les conseqüències i sense preveure escenaris de mig termini.
L’atac a l’Estat de les Autonomies és frontal i utilitzant tots els mitjans al seu abast. Només cal seguir amb atenció el que s’ha escrit i s’ha afirmat per corroborar-ho. En nom de l’eficiència i en el d’un Estat més racional es defensa un procés de recentralització argumentant, faltant a la veritat, que l’actual situació de recessió té com a causa el desenvolupament de l’Estat autonòmic. Una lectura atenta de la producció de la fundació FAES ajuda a trobar aquest fil conductor del nacionalisme espanyol que ara vol atribuir a les comunitats autònomes la crítica situació dels comptes públics i fins i tot la difícil situació de l’economia espanyola.
Val la pena aturar-se a analitzar alguns dels seus arguments centrals. Entre el llibre de Gómez-Pomar, J.; Garcés, M., Elorriaga, G. (2010), titulat Per un Estat autonòmic racional i viable i la recent conferència del professor Tomás Ramón Fernández, presentat pel propi Elorriaga, el juliol de 2012, ambdós sota els auspicis de FAES, es pot veure una plena coincidència en el diagnòstic: l’Estat de les Autonomies és inviable i cal procedir a una revisió completa del model d’organització territorial. Una reforma que per utilitzar les pròpies paraules del professor Tomás Ramón Fernández és “imprescindible fer-la a fons” i “ha de ser lògicament una reforma de la Constitució, del seu títol vuitè sencer, que avui no té la majoria de contingut directiu”. “L’Estat de les autonomies se’ns ha anat de les mans i amb ell s’ha volatilitzat el crèdit internacional que ens va atorgar com a país una Transició exemplar”.
Defensava el professor que l’Estat Autonòmic és “un aparatós muntatge insostenible en termes econòmics i que no ha millorat en res l’eficàcia de l’injuriat centralisme anterior, sinó que ha empitjorat la situació perquè està en permanent pugna amb l’Estat central”. Un procés agreujat després de l’aprovació dels “estatuts maximalistes de tercera generació, que ningú havia reclamat”. Com a conseqüència, els problemes, “no han fet més que agreujar des de llavors i han fet disfuncional i ingovernable l’entramat constitucional. En rigor, més que un Estat pròpiament dit, el que tenim avui són 17 estadets juxtaposats”.
Advocava per “l’establiment d’un model territorial clar i de perfils ben definits, que pot seguir sent el de les autonomies, però degudament corregit”, ja que “caldria reduir el nombre de comunitats autònomes, sens dubte excessiu, perquè no tenen sentit algunes unitats amb poblacions tan reduïdes”. “L’Estat de les autonomies es va construir a empentes, atropelladament i al marge de tota reflexió”. Defensava que “el repartiment competencial es fes per la via de la Constitució i no deixar-ho a costa dels estatuts d’autonomia, ni que pivoti sobre una llista única”. Reclamava “regles instrumentals per al repartiment de competències”, “establir les bases de la hisenda estatal i de les hisendes autonòmiques perquè ja s’ha vist que remetre a una llei orgànica només condueix al desastre financer“. “Tot això, concloïa, no serviria de res si es manté aquest sistema electoral que tendeix a donar la clau governamental a les forces nacionalistes”. “Si comencem de nou cal fer-ho d’una altra manera.”
No puc estar més en desacord. En les formes i en el fons. No arribo a comprendre tanta ignorància de la nostra pròpia història. No és cert que la recessió pugui atribuir-se a les comunitats autònomes. I si de tracta d’obrir un debat serè i a fons sobre excessos, sobre finançament i sobre eficàcia i l’eficiència de l’Estat, convindria fer-ho de forma adequada i integral. Suggereixo, si més no, els següents elements per a la discussió: a) la descentralització és avui un procés generalitzat tant en les democràcies avançades com en regions emergents o en transició i l’escala regional adquireix un protagonisme creixent en el nou context globalitzat, b) els ciutadans espanyols prefereixen de manera majoritària l’Estat autonòmic en el seu actual format, c) no s’ha de confondre descentralització, nou repartiment de poder i autonomia política amb problemes d’eficàcia i eficiència (molts Estats federals -EUA o Alemanya- funcionen i són una solució, mentre que altres estats unitaris, com Portugal o Grècia, tenen dificultats, d) si es tracta de discutir d’eficàcia i eficiència, discutiu a fons i de tot, començant per la supressió de ministeris o l’eliminació d’estructures innecessàries de l’AGE, la supressió de Diputacions Provincials o l’agrupació de municipis com sí que han fet altres democràcies del nostre entorn. Només llavors s’estarà en condicions de reclamar, també, racionalitat i reducció d’estructures i capítols de despesa, sens dubte necessari, d’unes comunitats autònomes sobre les que descansa, però, la responsabilitat de garantir l’essencial de l’Estat de Benestar amb recursos insuficients.
Per contra, si del que es tracta és d’obrir el debat sobre la possibilitat de revisar l’actual repartiment de poder polític amb pretensions recentralitzadores des de posicions del nacionalisme espanyol o del neojacobinisme d’esquerres, de proposar iniciatives d’inspiració confederal o d’independència, d’aprofundir en la via federal i fins i tot d’iniciar un nou procés constituent, més val que s’abordi amb assossec i amb una voluntat de pacte a mínim similar a la que es va obtenir en els inicis de la transició.
No s’oblidi que Espanya no només és un Estat compost, sinó que és un Estat plurinacional. El mal anomenat “debat territorial” espanyol, únic dels nostres grans reptes històrics que encara roman obert, no és sinó una forma de denominar l’existència de nacions que han reivindicat durant segles una voluntat de ser. Els exemples de Bèlgica, Regne Unit i Canadà, juntament amb Espanya, indiquen que aquesta qüestió seguirà sent molt rellevant en l’actual context globalitzat. Mai com ara es parla amb tanta claredat a Catalunya o al País Basc d’independència, de dret a decidir o d’autodeterminació i mai com ara en trenta anys han aflorat amb tanta claredat sentiments d’incomprensió o irritació, sensació de menyspreu i humiliació i, alhora, des d’una altra part s’accentuen expressions ben conegudes del nacionalisme espanyol. A aquests els costa molt reconèixer que Espanya és un Estat plurinacional. Com ho és Bèlgica o el Regne Unit, per citar únicament aquelles comunitats amb les quals compartim projecte polític comú. Des del seu nacionalisme banal i quotidià parlen de “tancar” un model d’Estat. Amb els seus discursos, actituds i actuacions separadores, el nacionalisme espanyol i els seus excel·lents altaveus proporcionen arguments als partidaris de la separació.
D’altra banda, entre els que mantenen posicions independentistes, veuen factible convertir-se en un Estat dins d’una Unió Europea que faria possible i viable la supervivència dels Estats petits, però més cohesionats i eficients, en quedar alliberats d’obligacions bàsiques que ara queden resoltes en un àmbit supraestatal. En els seus discursos solen trobar lectures molt senzilles de processos molt complexos. També solen prendre la part pel tot, ignorant la creixent pluralitat de la mateixa societat a la qual convoquen. I a més de vegades tenen dificultats per conèixer la diferència que molts ciutadans fan entre major grau d’autonomia política, avui majoritari en aquestes nacions internes, amb l’aspiració, ja no tan majoritària, d’esdevenir un nou Estat. Aquest pas definitiu, deixant de banda consideracions geopolítiques que no són precisament menors, no és tan segur que compti amb majories qualificades i pot comportar greus fractures socials.
Uns imaginen la Constitució de 1978 com estació final i altres com a punt de partida. Uns encara no hi són, entenen sobrepassat el procés de descentralització i segueixen enyorant un Estat-nació que ja no existeix més que en la seva imaginació. Altres ja no hi són i consideren que han quedat tancades les portes d’un procés de construcció de l’autonomia política que ha quedat desvirtuat o incomplert. I probablement la majoria dels ciutadans espera a l’andana que la política trobi solucions que no ens obligui a decidir.
El nostre major repte col·lectiu segueix sent el reconeixement del fet plurinacional. Les enquestes d’opinió mostren de manera reiterada que a Catalunya, al País Basc i, molt, a Galícia, una part dels ciutadans que hi viuen prefereixen utilitzar el terme nació per referir-se a la seva Comunitat, se senten més catalans o bascos que espanyols (quan no únicament catalans o bascos) i aspiren a aconseguir un reconeixement de nació independent per a la seva Comunitat. Encara que es tracti només d’una part de la societat. I encara que aquest sentiment no necessàriament hagi de traduir-se en l’existència d’una voluntat majoritària de separar-se, com ha posat en relleu encertadament Michael Keating en el seu excel·lent estudi sobre Escòcia.
A la política li correspon no afegir confusió sinó esmenar els seus errors i gestionar el nou i confús escenari. Els esforços haurien encaminar a millorar les formes de governança multinivell, a acordar un model de finançament més just, a argumentar que el respecte a les regles de joc constitucionals és un dels nostres millors actius com a comunitat política plurinacional i hauria de ser un dels nostres millors llegats, a convèncer la majoria que el manteniment de la identitat pròpia no necessàriament ha d’endinsar-se per la via arriscada de la secessió, sinó que formar part d’un Estat plurinacional és millor que veure’s obligat a decidir, encara que fos possible, entre nacionalismes o entre una de les identitats possibles, a defensar els valors positius d’una comunitat política multinacional, multicultural i multilingüe, a exigir als poders públics avenços substancials en el terreny del reconeixement simbòlic de la diversitat, a perfeccionar l’Estat autonòmic en clau federal i a integrar millor l’Espanya plurinacional. Un nou pacte polític, en definitiva, que abordi aquestes qüestions amb claredat i normalitat, sense buscar dreceres, sense emboscades i sense trapelleries. En cas contrari, la desafecció augmentarà, encara més, i les tensions es traslladaran a l’estabilitat d’un sistema que descansa en la provisionalitat i el pacte permanent.
És difícil aventurar possibles escenaris de futur. Si no es transita per la senda del federalisme plurinacional i es descarta, per inviable, qualsevol intent de tornada a un model d’Estat més (re)centralitzat, és probable que únicament dues opcions tinguin més possibilitats: continuar amb l’actual model de conllevancia, amb avanços i retrocessos en funció de la posició que en cada moment tingui cada un dels actors polítics rellevants, o que a Catalunya o al País Basc s’aposti decididament per alterar l’actual model d’Estat, per la via de la consulta a la ciutadania per obrir un procés d’independència en el si de la Unió Europea, a l’estil del procés iniciat recentment a Escòcia o d’una altra manera a Flandes. Probablement, l’evolució que segueixin aquestes dues nacions tindrà influència directa en el cas català i basc. I aquestes experiències ja evidencien les dificultats geopolítiques, les tensions internes, les incerteses i els riscos de fractura social que pot implicar obrir processos d’aquesta transcendència
