Nota 37
* En un lloc molt destacat del meu panteó personal hi ha Marc Bloch. Va ser un gran historiador medievalista francès, que va combatre en les dues guerres mundials., va viure de primera ma la “drôle de guerre” de 1939.40 i, essent ja un “vieux monsieur”, s’integrà a la Resistència i fou afusellat pels alemanys el 1944, prop de Lió. L’any 1940, fresca encara la desfeta francesa i consumat el naufragi de la Tercera República, va escriure “”L’Étrange Défaite“. (“L’estranya desfeta“). És un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom que hagi conegut, o vulgui evitar, una derrota.
* Entre altres coses superbament interessants, Bloch diu en aquest llibre que “sense observar el present és impossible comprendre el passat“. Això, venint d’un historiador, sembla estrany, paradoxal. Se suposa que hauria d’haver-ho dit a l’inrevés: que sols coneixent el passat es pot comprendre el present. Però l’observació de Bloch és exacta, i especialment útil en els moments actuals de la relació Catalunya-Espanya. El què succeeix avui ens pot ajudar a comprendre d’on venim i com hem arribat a la situació present. Ho haurem d’anar parlant, sense fer-nos pesats, perquè si no aclarim algunes idees, a una i altra riba, ho tenim molt pelut, uns i altres.
Nota 38
* “Per regla general”, deia un altre historiador, Pierre Vilar, el 1986, “desconfio de les manifestacions de carrer com a signe polític; tota minoria organitzada en pot desencadenar de bastant importants, i se’n poden produir de contradictòries en poc espai de temps” (Sembla que ens hagi estat mirant i ho escrigui enguany, després de les grans manifestacions, de signe antagònic, a Barcelona). Però és més important el que afegia: “Dit això, existeixen uns “llindars” més enllà dels quals les masses mobilitzades semblen parlar per si mateixes“.
* “Il arrive que la machine entraîne le conducteur” (“A vegades passa que la màquina arrossega al conductor“) deia Marc Bloch a “L’estranya desfeta“. Carles Puigdemont podria estar-hi d’acord. Que aquesta extraordinària energia popular dels darrers anys a Catalunya hagi estat malbaratada de tal manera, amb un projecte polític que ha caigut com un castell de cartes, esquerdant el país i obrint la porta a la possibilitat que Ciutadans esdevingui el primer partit de Catalunya, és una cosa que clama al cel.
Nota 39
* Al conjunt d’Espanya, es viu un fort estremiment de característiques simètricament oposades al que ha viscut Catalunya. Als dirigents del “procés” els hi haurien d’haver penjat a la paret dels despatxos un rètol amb aquesta frase de Pierre Vilar: “l´únic temor veritable del cos espanyol, és el de la dissociació“. A l’altra riba ha tornat amb força aquest temor i amb ell ha ressorgit la temptació d’exercir el vell art de castigar, l’abús de poder, l’assimilisme impossible, l’atzucac caïnita. “Tot això ho sabíem. I malgrat tot, mandrosament, covardament, hem deixat fer. Hem tingut por de xocar amb la multitud, por dels sarcasmes dels amics, del menyspreu incomprensiu dels poderosos” (Marc Bloch, “L’estranya desfeta“).
Nota 40
* Marc Bloch era jueu i ho deia “sense orgull ni vergonya“. Aquesta hauria de ser la divisa dels catalans, dividits entre una autocomplaença funesta i el complex d’arrossegar segles (almenys des del Compromís de Casp) d’inhabilitat i errors polítics; aquesta doble pulsió que la crisi actual ha exasperat al límit.
* Però no ens poséssim dramàtics: “en el fons tots els catalans som una mica esquizofrènics” deia en broma, en una conferència, Francesc Cabana, de qui Jordi Pujol és el cunyat. I com a mostra citava uns versets que el banquer Pepe Garí, de la Banca Arnús, dedicà a l’abat Escarré arran de les seves declaracions, que l’obligaren a l’exili, denunciant el franquisme al diari Le Monde: «Oh, quina satisfacció / els rojos són de part vostra / i resen un parenostre / per l’abat predicador. / Mes pels catalans de dretes / heu caigut de l’escambell / lliurant-vos a fer punyetes / amb la mitra i amb l’anell./El que se us diu fins aquí / ho signa un catalanista / amb punts de separatista / que estima Franco a morir.»
Notes anteriors:
Notes de l’estranya campanya – 10 (Bust de Mussolini, distòpia haitiana, polítics feliços)
Notes de l’estranya campanya – 9 (Semblar covard, nacions en pena, unitaris separats)
Notes de l’estranya campanya – 8 (Fractura social, “No te jode el profeta”, homofòbia)
Notes de l’estranya campanya – 7 (Pronòstics, tendències, lleons)
Notes de l’estranya campanya – 6 ( Agents provocadors, “Deep State”, “Macizo de la raza”)
Notes de l’estranya campanya – 5 (Rimes de la història, Pujol-Lear, deixar de fer l’imbècil)
Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)
Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)
Notes de l’estranya campanya – 2 (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)
Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)
