Un amic meu veterà militant de CCOO i dels moviments socials, històricament molt crític però respectuós amb els socialistes, em va dir un dia que als nous i noves líders de Podem i la seva òrbita els afectava fins a cert punt la síndrome de Peter Pan, el desig de no fer-se mai grans, i d’estar poc inclinats a assumir responsabilitats de govern (fins i tot quan governen). Veient el seu comportament en les últimes setmanes, no només en el debat d’investidura de Pedro Sánchez, és difícil no arribar a una conclusió semblant. El seu anti-socialisme una miqueta infantil no és entès per algunes personalitats de l’esquerra no socialista, com Manuela Carmena, Carlos Jiménez Villarejo, o Gaspar Llamazares. Fins i tot un dels professors que els va ajudar a redactar el programa d’economia en el seu moment, Juan Torres López, ha dit que no compartia l’estratègia d’Iglesias. Segons una enquesta apareguda avui, sembla que la meitat dels votants de Podem pensen el mateix. És difícil d’explicar que el seu principal argument per no donar suport al candidat socialista és que prefereixen un govern progressista amb suport de manera activa o passiva pels independentistes catalans (en lloc del suport de Ciutadans), dirigits per un partit que a Catalunya representa tot el contrari a la regeneració democràtica que se suposa que abandera Podem. Això és el que està en joc: esquerra més Ciutadans o esquerra més independentistes. L’esquerra sola no suma, i serà molt difícil que ni tan sols vulgui fer-ho després del comportament de Pablo Iglesias des de la campanya electoral fins a aquestes setmanes. No s’entén molt bé que si Podem i PSOE es van recolzar en les eleccions locals i regionals (Carmena i Colau no serien alcaldesses avui sense el suport actiu o passiu dels socialistes) no pugui fer-ho ara Podem amb Sánchez, almenys abstenint-se. Els socialistes poden ser criticats per moltes coses, és el resultat d’haver acumulat molt poder durant molts anys. Però encara que alguns no vulguin fer un balanç positiu de l’acció del socialisme espanyol en les últimes dècades (jo sí que ho faig), haurien almenys ser respectuosos amb el passat. Sobre la qüestió de la “calç viva”, dirigents socialistes van pagar amb penes de presó per aquests episodis, mentre altres socialistes pagaven amb la seva vida en atemptats. És fàcil 20 o més anys després de tot allò anar donant lliçons. També encara que no es faci un balanç positiu, s’hauria de reconèixer per exemple que si a Espanya fa temps que ens vam besar amb qui i com ens dóna la gana, és en bona part perquè hi ha hagut governants socialistes que juntament amb molts sectors socials, han impulsat polítiques de llibertat i igualtat. L’actitud d’Iglesias fins ara fa molt difícil un diàleg sincer. Jo segueixo sense creure que entre els votants socialistes i de Podem ens allunyin tantes coses (això sembla demostrar-se a nivell local i autonòmic). El model econòmic no ha de ser tan diferent quan qui el va redactar sembla no compartir l’obstruccionisme dels dirigents de Podem. Syriza no fa res molt diferent del que faria la socialdemocràcia. Amb l’euro en mans del Banc Central Europeu i la nostra política fiscal en el bàsic en mans d’Europa, Espanya és en realitat una altra comunitat autònoma més. No s’acaba d’entendre per què Iglesias no accepta abstenir-se, podria ser líder de l’oposició d’esquerres, i esperar que en un futur si de veritat supera al PSOE, aquest li torni el favor. És difícil no concloure que a tot el que aspira és a erosionar el PSOE i a superar-lo, i deixar que governi la dreta espanyola. És lògic que el PSOE prefereixi mantenir un paper central en un govern amb Ciutadans i el suport d’IU, Compromís i el PNB amb l’abstenció de Podem. L’alternativa realista no és un govern d’esquerres, sinó un govern més de dretes (de moment, del PP de Rajoy).
