Raimon Obiols: L’apunt del dia/142 (El federalisme dels fets, i 4)

El federalisme dels fets, i 4

9 de juny de 2023

En alguna ocasió, Jacques Delors ha dit que la Unió europea és un OPNI (un «Objecte Polític No Identificat»). Una cosa semblant es podria dir de l’«Estat de les Autonomies». Quan aquest s’anava formant, en els primers anys 80, un esperançat Pierre Vilar escrivia   que «a la recerca d’un nou equilibri  entre les seves “autonomies”, prefigura sens dubte el que pot esdevenir-se demà al Canadà, a Bèlgica, potser a França o a la Gran Bretanya. En matèria de joc entre pàtria-intuïció, nació-concepte, i estat-poder, més val sempre mirar cap endavant que mirar cap enrere. Si no li manca imaginació, Espanya pot aclarir-nos el camí del segle XXI».La Constitució de 1978 havia  conduït  a una distribució territorial del poder polític sense precedents en la nostra  història contemporània. 

A les dretes espanyoles, això els hi semblà excessiu i perillós, com una porta oberta a la ruptura de l’Estat, de la nació (cal tenir sempre present que els hi interessa veure-ho així). En paraules de Mariano Rajoy: «El PP está a lo que importa, y no a federalismos o a liquidar pueblos». Per a Alberto Núñez Feijó, el federalisme és «evanescente como las nieblas del río Miño». Abascal firmà amb Orbán, Salvini i Le Pen un manifest contra la «deriva federalista» de la UE, etc. 

Els nacionalistes  catalans, antagònicament, també s’oposen al federalisme (també cal tenir sempre en compte que els interessa oposar-s’hi). L’octubre de 2012, en una conferència davant d’empresaris catalans, Jordi Pujol va descartar «que el federalisme sigui la fórmula per resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya. Pujol creu que aquesta opció “no serveix absolutament per a res“. I “fa molts anys que ho sabem“». Aquestes desqualificacions han prosseguit fins al present: «Què vol dir federalisme, federar-se amb el senyor Felipe González?» (Quim Torra); «El federalisme és una proposta oportunista que apareix sempre que s’apropen unes eleccions i després desapareix» (Laura Borràs); «El federalisme és un conte de fades», «el federalisme no té futur» (Oriol Junqueras), etc.   

Significa això que el camí del federalisme es troba,  doncs, en una via morta? Jo crec que és el contrari: el federalisme ve de lluny i tant pel que fa a l’OPNI europeu com a l’OPNI espanyol, la via de la federalització prosseguirà, més lluny encara: és la única via plausible i possible. Ara bé: el nom no fa la cosa. Probablement no hi haurà, ni a Europa ni a Espanya, «moments hamiltonians» en els que es creïn bruscament noves constitucions o institucions federals.  Allò que es produirà (amb avenços i retrocessos marcats per les contingències de la política), és la continuació hisròrica del procés en curs: una progressió federalitzadora real (recolzada en el federalisme dels fets) impulsada, si us plau per força, per les interdependències creixents en política exterior i de seguretat, en les qüestions econòmiques, financeres i monetàries, en les socials i culturals. En tots aquests àmbits, em sembla que l’alternativa és entre federació o declivi; i crec que, malgrat els obstacles o retrocessos conjunturals, la federalització anirà avançant, imparable. La prova del nou de l’encert o l’error d’aquesta previsió la proporcionarà, naturalment, el temps. Entretant, ens calen bones polítiques federadores (sinèrgiques, unitàries), que l’encertin i guanyin terreny per la via del federalisme dels fets.

Em sembla que en aquesta percepció els federalistes estem acompanyats pel sentit comú de la majoria.  Tant pel que fa a l’OPNI europeu com a l’espanyol,  com ha escrit Francesc Trillas, «el conjunt de la societat  va assumint que el context en què vivim és el de la federalització d’Espanya i Europa». 

P. S.- Una diferència inquietant entre l’ evolució  federalitzadora a Europa i a Espanya se sitúa en la judicatura. A la UE, sovint per davant de la federalització  econòmica i política, hi ha hagut un procés de federalisme jurídic.  En teoria, les reivindicacions respectives del Tribunal de Justicia de la UE i dels Tribunals Constitucionals eren poc conciliables: tots ells reclamaven la sobirania jurídica en última instància. Però malgrat contradiccions puntuals, s’han evitat els enfrontaments. No es pot dir el mateix en el cas de la judicatura espanyola, situada en l’epicentre dels conflictes.