El debat ideològic sobre el socialisme en l’època industrial va constituir un ric patrimoni d’idees per al desenvolupament del sistema de drets i els seus instruments de protecció en les societats democràtiques contemporànies. Aquest debat no només va enriquir el sistema de protecció social dels respectius estats, sinó que va servir també d’estímul a un cicle de reformes i revolucions nacional-democràtiques durant el segle passat.
El seu contingut llibertari va influir significativament, per exemple, en la fi de la guerra del Vietnam, en la lluita pels drets civils als Estats Units (formant allà una esquerra socialdemòcrata, de la qual el president Obama n’és fill il·lustre) i va influir també en la revolució cubana i en les revoltes del Maig del 68.
En les diverses formes de lluita que els demòcrates radicals, els socialistes i els comunistes van desenvolupar a Amèrica Llatina en els anys seixanta i setanta van estar sempre presents els arguments sobre la incompatibilitat de la democràcia amb el capitalisme, que avui se segueix debatent. Actualment, els drets socials conquerits durament i el sistema de protecció que els correspon no estan només amenaçats sinó que, fins i tot, poden sucumbir a través de mecanismes interns del propi sistema democràtic. Com conservar aquests drets socials conquerits dins del capitalisme és en el present la qüestió de major controvèrsia.
Des dels anys vuitanta fins avui han canviat poques coses. Ha quedat clar que una nova societat de classes va emergir del món digital, “globalitzat”, que va reduir -si és que no va aniquilar- el potencial universalista de les lluites de les classes treballadores. Aquestes van començar a retrocedir cada vegada més cap a l’interior de les fronteres nacionals per protegir les conquestes històriques del moviment obrer, “nacionalitzant” així les lluites pel salari i l’ocupació.
La reacció per internacionalitzar la tutela financera ha estat tardana: el capital ha radicalitzat les seves estratègies d’especulació, superant les fronteres nacionals, els treballadors, de manera reactiva, han portat la defensa de les seves conquestes a l’àmbit dels seus respectius territoris a través de la forma abstracta de la “defensa d’uns drets” que s’han incorporat a les Constitucions nacionals.
Fer compatibles les lluites democràtiques amb la globalització financera, tal com ara es concep, no és una cosa viable mentre no es produeixi una internacionalització de la lluita amb l’objectiu que els Estats nacionals recuperin les seves funcions públiques internes. És a dir, més que “cedir sobirania”, com diu la cartilla de la Unió Europea, haurien d’ajustar cooperacions sobiranes i interdependents, amb obligacions i responsabilitats proporcionals.
Resulta evident, en aquest context, que fins i tot les democràcies més consolidades han estat amenaçades per la crisi del sistema financer global. És cada vegada més clara la incompatibilitat objectiva entre el procés d’enriquiment sense feina (pròpia de l’actual fase del capitalisme global) amb els sistemes socials democràtics establerts. Cal preguntar-se si no és lícit obrir un debat honest sobre les relacions entre la democràcia i el socialisme (i el que va quedar de la socialdemocràcia), considerant-los no conceptes hermètics i “tancats” (o com a modes de producció “precarregats,”), sinó més aviat prenent-los com idees reguladores.
Les disputes ideològiques sobre el futur de la idea socialista que va sorgir amb les grans revolucions i reformes del segle XX semblen no commoure ja a l’esquerra mundial. A excepció d’algunes corrents autoreferencials, com els representants del vell proletariat del segle XX -que radicalitzen un economicisme tardà a través de velles idees, d’un “marxisme” cada vegada més positivista-naturalista-, els socialistes actuals, disseminats al voltant dels diversos partits comunistes, socialistes i socialdemòcrates del món, poc han avançat en aquest debat.
D’aquesta manera, la majoria d’aquestes organitzacions polítiques, de forma voluntària o forçada, es van plegar al poder normatiu del capital financer.
La meva tesi és que el debat no es promou per dos motius fonamentals: primer, perquè la direcció dels governs d’aquestes esquerres s’enfronten a la qüestió de la governabilitat democràtica a partir d’acords bastant amplis amb aliats als que aquest tema els posaria els pèls de punta, i segon, perquè les tasques de govern tendeixen a substituir la reflexió teòrica per la necessitat empírica de “resoldre les coses”.
Però resoldre-per respondre a exigències que són alienes a la “construcció de la igualtat” o, fins i tot, a un sistema neosocial-demòcrata. La vella socialdemocràcia està sense respiració a Europa i el socialisme no existeix ja en cap lloc d’Occident, llevat que es consideri com a tal el de Cuba.
Hi ha, però, una raó de fons que amaga les dues citades anteriorment i que provoca passivitat i silenci en la cultura socialista d’esquerra en l’actual conjuntura mundial: és el rebuig, conscient o inconscient -per incapacitat o opció- d’abordar la qüestió de la igualtat social al costat de la qüestió democràtica.
Amb aquest exercici es manifestaria clarament la dificultat, avui, de mantenir les bases electorals majoritàries per a “suportar” un règim econòmic-social que tendís fortament a suprimir desigualtats a través d’una distribució socialista, dins de la democràcia política i amb eleccions periòdiques. El casino neoliberal ha aconseguit formar una societat que és propietària d’una cultura majoritàriament contrària a la igualtat i a la solidaritat social.
Queda clar el per què la socialdemocràcia típicament moderada i reformista -que van assumir els governs d’esquerra en aquest període- va retrocedir en la qüestió de la “utopia socialista” per preservar en la qüestió de la “utopia democràtica”. Va abdicar, així, de la idea de la “igualtat” a l’interior del projecte democràtic -sempre present en les diverses propostes socialistes i reformistes històriques- per assumir la idea de “fraternitat” en abstracte, present en la idea de solidaritat genèrica que conté l’Estat social de dret.
Aquesta fraternitat només funciona en el sistema global actual com a exigència de renúncia per als “de baix”. No com sacrifici compartit amb els “de dalt”. I funciona, en moments de bonança, com a distribució limitada de recursos “per als de baix” (a través del salari o altres prestacions socials) i com acumulació il·limitada de riquesa per als “de dalt” (a través del lucre i de l’especulació financera). Aquesta contradicció és la que ve generant una incompatibilitat global entre capitalisme i democràcia, i és la que llança una justificada inquietud sobre el futur de les democràcies, fins i tot a Europa.
Les experiències socialistes “reals” van resoldre autoritàriament aquest dilema (de màxima desigualtat acceptable i de màxima igualtat possible) a través dels privilegis regulats en l’aparell d’Estat i en el partit. Els seus quadres, d’aquesta manera, es van anar alliberant dels seus compromisos originaris i fent veure que la “igualtat veritable” arribaria “seguida allà”, en un futur indeterminat. La socialdemocràcia “d’esquerra”-Suïssa, Suècia, Dinamarca, Noruega-va regular la “desigualtat màxima” i va organitzar una economia i unes formes de vida més duradores que van suposar per als seus destinataris menys renúncies que les experiències soviètiques.
Es pot dir que totes dues experiències, tant la socialdemòcrata com la socialista durant el segle XX -independentment de la seva legitimitat democràtica-, van ser formes específiques de capitalisme (d'”Estat” o “mixt”), que van promoure paràmetres importants d’igualtat social. Van deixar, però, oberta la qüestió d’una veritable democràcia socialista com a model universal, en la qual la diferència entre “màxima desigualtat acceptable” i “mínima igualtat exigible” sigui establerta com a projecte universal per a un món fundat en la pau i en la justícia.
La democràcia perd cada vegada més el seu prestigi davant els pobres i empobrits. El socialisme deixa de ser recordat com una utopia possible d’igualtat. L’esquerra té el deure ètic de reprendre aquest debat i també aquesta utopia.
Un comentari