Raimon Obiols: Manuel Sacristán, entre la realitat i el desig
Manuel Sacristán, entre la realitat i el desig
Necessitem admirar. Fent-ho, a vegades encertem i a vegades no. Però si no admiréssim, caminaríem perduts. En el meu petit panteó hi figuren, en un lloc destacat, els “savis resistents”. En puc citar alguns: Marc Bloch, Jean-Pierre Vernant, Dietrich Bonhoeffer, Simone Weil, Manuel Sacristán. Els admiro per la seva obra, però sobretot pel seu tremp moral. Els considero veritables mestres; molt diferents, al meu parer, dels vellets encantadors que aconsegueixen un èxit fulgurant i efímer exhibint indignacions.
Ara es compleixen cent anys del naixement de Manuel Sacristán (1925–1985). Als estudiants de la Universitat de Barcelona de començaments dels anys seixanta del segle passat, Sacristán ens impressionava molt i ens intimidava una mica. Va influir profundament en l’esquerra estudiantil d’aquell temps, tant per la substància del que deia com per la seva expressió exacta i rigorosa; una manera inconfusible de parlar i d’escriure que he anat reconeixent, amb els anys, en alguns dels seus deixebles.
Recordo amb precisió la imatge solitària de Manuel Sacristán, un capvespre de finals d’abril de 1963, davant la font de la Rambla de Canaletes, amb la cartera de professor a la mà. S’hi havia convocat una manifestació de protesta per l’afusellament de Julián Grimau, i allà hi havia més gent de la Brigada Político-Social que manifestants. Des de la vorera del cinema Capitol, on esperava que es formés un grup al que afegir-me, vaig veure com els policies increpaven Sacristán i se l’enduien.
Temps després vaig saber que la direcció clandestina del PSUC havia considerat aquella convocatòria frustrada com un error. En realitat, havia estat fruit de la indignació davant aquell crim del franquisme, en què Fraga Iribarne, aleshores ministre, va jugar un paper indigne de comparsa (es va referir públicament a Grimau, torturat i gairebé moribund quan fou executat, com a “este caballerete”).
Aquella convocatòria, que va ser de Sacristán o va comptar amb el seu acord, va ser un error, una imprudència? No n’estic segur, vist des de la distància de més de mig segle. Potser va ser un testimoni fecund. Miguel Núñez, que va dirigir el PSUC clandestí de Barcelona, deia anys després, amb una certa exasperació afectuosa, que Sacristán es movia a vegades “per un impuls moral més enllà de qualsevol altra reflexió”.
Salvador López Arnal ha publicat entrevistes amb moltes persones que van tenir relació amb Sacristán. Una de les més interessants és la de Miguel Núñez. “Fa molt de temps que he après que és més important comprendre que jutjar”, deia Núñez parlant de Sacristán, “i ell jutjava, sempre jutjava”. Els savis poden equivocar-se com qualsevol altre mortal, i els seus errors poden tenir conseqüències més grans. Tanmateix, que exerceixin el seu judici és tan imprescindible com la capacitat de temperar-lo amb la comprensió que Miguel Núñez va aprendre en la clandestinitat i durant els catorze anys que va passar a la presó.
Vaig coincidir algunes vegades amb Sacristán en el moviment de professors no numeraris de la Universitat de Barcelona (fins i tot vam compartir calabós a la Prefectura de Via Laietana, arran de la fi abrupta de l’acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants, el març del 1966, la Caputxinada). El filòsof va ser proscrit de la vida universitària des d’aleshores fins a la mort del dictador (excepte un breu període de docència el 1972, durant el curt rectorat de Fabià Estapé). Durant molts anys va haver de guanyar-se la vida amb les seves traduccions impecables (noranta llibres, unes trenta mil pàgines, segons es diu).
Recordo que, en una reunió de PNN a casa de l’arquitecte Oriol Bohigas, Sacristán, aleshores dirigent del PSUC, es va mostrar visiblement molest en veure, damunt d’una taula, un opuscle amb els textos crítics de Jorge Semprún i Fernando Claudín arran de la seva expulsió del comitè central del PCE. “La roba bruta es renta a casa”, va venir a dir amb la seva reacció. També li vaig sentir aquella nit un comentari, no sé si adreçat als socialistes presents o als dissidents de la línia de Carrillo: «Els socialdemòcrates són millors que la socialdemocràcia». Opinió discutible, com totes.
L’obra de Sacristán («exuberant, alhora que densa i concisa», com la va definir Joaquim Sempere en una semblança) permet citar-lo en sentits contrapostos. «Un filòsof marxista només pot ser un militant comunista, perquè no hi ha marxismes de mera erudició» és una cita de Sacristán recollida per Gonzalo Gallardo Blanco. En canvi, Félix Ovejero ha recordat, en un article recent, que el filòsof havia escrit, citant Marx, que «no s’ha de ser marxista». Una resposta idònia a aquesta dissonància podria venir del mateix Sacristán, les idees del qual, com les de gairebé tothom, van evolucionar amb el temps: «Tot pensament decent ha d’estar en crisi permanent».
Sacristán encarna, més enllà de la seva obra i de les seves posicions polítiques, una exigència de rigor intel·lectual i moral. Xavier Rubert de Ventós va fer un comentari premonitori arran de la mort del filòsof, que Francisco Fernández Buey i Félix Ovejero han recordat: «La seva absència ens deixa a tots una mica més lliures per continuar no fent allò que hauríem de fer».
La qüestió que planteja aquest comentari és la següent: cal esperar noves dictadures, noves catàstrofes, perquè els savis facin el que han de fer? No cal exigir-los la “trahison des clercs” que en el seu moment va denunciar Julien Benda, és a dir la submissió als dictats partidistes de la política realment existent. Cal demanar-los que jutgin i també que comprenguin i temperin; que s’atenguin a la realitat per poder transformar-la.
«Una cosa és la realitat i una altra, la merda, que és només una part de la realitat, composta, precisament, per aquells que accepten la realitat moralment, no només intel·lectualment», va escriure Manuel Sacristán en una de les seves darreres cartes, i és cert. També ho és, vist el que hem vist i vista la situació present, que la tendència a veure immoralitat politicista o simple “pasteleo” en les transaccions i mediacions del joc polític, alimenta les divisions d’aquells que necessiten estar units; i pot conduir, a la fi, a la desmoralització i a l’antipolítica.
Evoquant Marx i Luis Cernuda, Sacristán va escriure que «l’únic que té interès és decidir si un es mou, o no, dins d’una tradició que intenta avançar, per la carena, entre la vall del desig i la de la realitat, a la recerca d’un mar on tots dos conflueixin».
En aquesta recerca, els savis avancen per les carenes i la gent d’esquerres pel vessant, a mitja altura o arran de terra. Tanmateix, el repte és comú: consisteix a no equivocar-se, o a equivocar-se millor; a intentar seguir el camí adequat, entre la realitat i el desig; en definitiva, a perseguir la millor resposta, o la menys dolenta, a la qüestió de l’eficàcia política.
