Hi ha moments mimètics i hi ha altres en què es busca la màxima singularitat. La via catalana es va inspirar en la via bàltica. La divisió entre independentistes i unionistes, en el model irlandès. Cal veure com han pesat els models canadenc i escocès en el debat sobre la consulta legal i autoritzada. La separació entre txecs i eslovacs i la independència de Noruega han servit d’exemples de les secessions violentes, especialment les balcàniques, de la experiència sorgeix l’adjectiu amenaçador que Aznar va esgrimir amb gran anticipació. Kosovo, la independència del qual mai ha reconegut Madrid, ha gravitat permanentment sobre el procés català.
Així són les coses. El normal és comparar i imitar. Els uns i els altres busquem els exemples que ens serveixen i tanquem els ulls davant els que ens molesten. Aquesta setmana hem vist que Catalunya no és Ucraïna i tampoc és Crimea. Respecte al referèndum d’ahir, a més, els dubtes són insults. L’Assemblea Nacional Catalana es proposa celebrar la consulta “amb totes les garanties i exquisidesa democràtica”, mentre que la convocatòria a les urnes realitzada a Crimea per les autoritats prorusses no compleix ni un sol dels requisits exigibles internacionalment i es limita a ratificar una independència que ja ha declarat prèviament i sota coacció del parlament regional.
Les comparacions s’han fet odioses a casa però abunden entre els de fora. Vitaly Txurkin, l’ambaixador rus a les Nacions Unides, ha evocat el cas català al Consell de Seguretat per defensar la legitimitat del referèndum crimeo, cosa que incomoda a tothom, a Madrid ia Barcelona.Exactament l’argument contrari del New York Times en un editorial que demana sancions contra Rússia per la invasió militar de Crimea: “En l’actual estadi de confrontació a Ucraïna és important assenyalar que el problema no és simplement ‘qui és el propietari de Crimea’. Aquesta és una pregunta difícil, però com han demostrat els secessionistes al Quebec, Escòcia i Catalunya, hi ha vies legítimes per plantejar-la”. Gregor Gysi, el portaveu de Die Linke (L’Esquerra) al Bundestag alemany, també troba semblances, que va evocar en una diatriba parlamentària que avala precisament la posició espanyola sobre Kosovo. “Amb Kosovo es va obrir la caixa de Pandora”, ha assenyalat. “Els bascos es pregunten per què ells no tenen dret a convocar un referèndum per decidir si volen pertànyer a Espanya, els catalans es pregunten per què ells tampoc, i també l’hi pregunten els ciutadans de Crimea”.
Un editorial del New York Times, un debat al Bundestag i un altre al Consell de Seguretat, i amb prou feines uns pocs ressons esmorteïts a Madrid i Barcelona, eclipsats per la topada provocada per Margallo amb el seu informe sobre les set plagues d’Egipte que s’abatran sobre la Catalunya independent i la seva visió profètica sobre una pobra nació errant pels segles dels segles entre els espais intergalàctics. Això si agrada i estimula. Res com un bon ministre d’Exteriors dedicat als interiors. I al contrari del que succeeix amb les evocacions ucraïneses i crimeas, agrada a Madrid com a Barcelona, paradoxa que ens interroga sobre el misteri d’aquestes comparacions incòmodes.
Una primera resposta rau en la inversió que pateix Ucraïna, on el dret a decidir es troba en mans de l’imperialisme rus i el principi d’integritat territorial i preservació de fronteres afavoreix en canvi al nacionalisme ucraïnès pro europeu. Madrid s’acostaria perillosament a Moscou, en contradicció amb el seu enquadrament occidental, si apurés la seva posició ja establerta sobre Kosovo. L’independentisme català, per la seva banda, va haver de rectificar la seva imprudent amenaça amb una revolta com la de Maidan, que s’abatria sobre Rajoy si tanqués en fals el debat sobre la consulta, segons el document Estrènyer llaços en llibertat elaborat per la Generalitat en resposta a l’argumentari d’Exteriors Per la convivència democràtica.
Així com gairebé tots han anat prenent distància respecte a Ucraïna. Amb una excepció: Maidan, Tahrir, i altres aixecaments populars inicialment pacífics, es troben al cap dels que han ideant el Full de Ruta cap a la independència, que ha de discutir l’ANC el proper 5 d’abril. Hi trobem propostes de “mobilitzacions massives, puntuals, àgils i espectaculars que centrin permanentment l’atenció del món” i plans de “control de les grans infraestructures i fronteres, ports, aeroports, la seguretat pública, les comunicacions…”, que inevitablement evoquen alhora l’aixecament insurreccional dels ucraïnesos i l’ocupació del territori per les autodefenses pro russes a Crimea. Quan Gertrude Stein li va dir a Picasso que el retrat que li havia pintat no s’assemblava, el geni malagueny li va respondre que no es preocupés perquè el temps resoldria el problema. Ara Catalunya i Ucraïna o Crimea no s’assemblen, però amb temps i un Full de Ruta com aquesta, ja s’assemblaran.
