Raimon Obiols: L’apunt del dia/95 (Paciència, mobilització, organització)

Paciència, mobilització, organització

23 d’abril de 2023   

Fa uns quinze anys, en un moment d’efervescència dels moviments socials, Angela Davis va escriure una cosa que avui encara és més vigent que aleshores: «Hi ha molt poca paciència i és difícil aconseguir que la nostra gent pensi en termes d’una lluita perllongada, a llarg termini, que  requereix  organitzacions i  estratègies que no sempre depenen de la  capacitat de convocar manifestacions. Actualment la mobilització ha desplaçat l’organització». S’adreçava a una generació jove amb un munt d’activistes però una gran carència d’organitzadors. Plantejava el gran interrogant sobre com bastir organitzacions polítiques de llarga durada i amb objectius estratègics en l’era de la immediatesa i d’internet.

Ara, una mica a tot arreu, els partits d’esquerra (i els partits en general) estan en qüestió. «El partit polític ha estat el protagonista d’una gran història», ha escrit Mario Tronti, «i el sentit comú ha acabat veient-lo com un dimoni del que cal fugir pronunciant conjurs». I afegeix: «És un problema que hauriem de tractar de corregir en comptes de limitar-nos a constatar». És estrany que les esquerres dediquin tan poca atenció a aquest problema i prioritzin quasi exclusivament les qüestions més contingents del curt termini.

Els partits polítics són, per la seva pròpia naturalesa, estructures extremadament variables: han pres característiques molt diferents segons les èpoques i les condicions en les que actúen. Encara que n’hi ha amb una llarga història, els partits concrets no són eterns. Alguns s’extingeixen, i sempre en sorgeixen de nous, perquè la fòrmula dels partits és consubstancial a la política. Dit d’una altra manera: el destí  de les nostres imperfectes democràcies va lligat al destí dels partits. Les alternatives de democràcia sense partits («democràcia orgànica», «democràcia directa», etc.) ja sabem que donen de sí.

Ara bé: ens trobem en una situació en què els vells models organitzatius dels partits es mostren progressivament inadaptats, i els intents de crear-ne de nous (les «noves formes de fer política») topen amb límits i dificultats evidents  (que sovint repeteixen exactament els mateixos problemes dels «vells partits» del passat). No sembla que hagin trobat la fòrmula d’una adequació operativa a les condicions i característiques de les nostres societats actuals. 

El repte de fons més difícil i necessari, en aquests moments, és concebre les formes i regles d’organització col·lectiva que sàpiguen respondre a les condicions actuals i futures de la nostra societat. Interpel·la tant a les organitzacions de nova planta com a les que tenen una llarga història al darrere: totes tenen com a repte comú  la necessitat d’adoptar regles i mètodes organitzatius  en consonància amb els temps actuals. 

No tinc, evidentment, la fòrmula. Em sembla que no la té ningú. Serà amb paciència, persistència i imaginació que les innovacions i canvis  s’aniràn produint. Però alguns errors (del passat i del present) s’haurien d’evitar, si no es vol ensopegar de nou amb la mateixa pedra. Concretament, n’hi ha dos de principals.

El primer és la tendència a virtualitzar i a gamificar la participació política, a substituir les agregacions presencials i estables, a  nivell local o sectorial,  per la consulta i la mobilització on line.

El  segon és l’excés de pes dels lideratges, que arriba en alguns casos extrems a implicar una «privatització» dels partits («el partit de Macron», per exemple).

Les eines digitals (instruments formidables) i els lideratges són imprescindibles.   Però han de ser equilibrats pel caliu de l’amistat política i pels contrapesos democràtics interns (els «checks-and-balances»), sense els quals els col·lectius organitzats no poden durar.

Si per desgràcia aquestes dues tendències s’imposessin, tindríem partits personalistes, de consum instantani i efímer (castells de sorra) i es mantindria el pitjor de la vella política.   La comunicació i la mobilització conjuntural no poden substituir els partits de llarga durada, fonamentats en regles i ideals normatius, amb programes i agendes realitzables. Els intents  de superar la forma-partit, la  idea de prescindir de les organitzacions polítiques permanents,  confiant-ho tot a l’efervescència dels moviments o als hiperlideratges, tenen la vida curta.