Hi ha un text d’Ortega que sempre m’ha suggestionat. És d’Espanya invertebrada (1921). Diu així: “Del 1580 fins avui, el que a Espanya s’esdevé és decadència i desintegració (…) El procés de desintegració avança en rigorós ordre de la perifèria al centre. Aviat es desprenen els Països Baixos i el Milanesat; després Nàpols. A començaments del segle XIX se separen les grans províncies ultramarines, i al seu final les colònies menors d’Amèrica i Extrem Orient. El 1900, el cos espanyol ha tornat a la seva nativa nuesa peninsular. Acaba amb això la desintegració? Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió peninsular”.
Deixem al marge la seva retòrica. En la història d’Espanya -que, com diu Joan-Pablo Fusi, “no és ni una història única ni una història excepcional” – hi hagut també etapes de pau, desenvolupament i optimisme, però per causes complexes retorna sempre recurrent la pulsió desintegradora. Així succeeix avui, quan el Govern català i el basc han manifestat la seva voluntat de promoure l’exercici del dret a decidir si catalans i bascos volen o no seguir formant part d’Espanya. Pel que a Catalunya es refereix, quants espanyols volem preservar la idea d’Espanya com a “unitat històrica” -en paraules de Pierre Vilar- hauríem de tenir present, per no errar, aquests punts:
1. El problema català no és artificial -cosa d’intel·lectuals i polítics- sinó que respon a un profund sentir del poble català. Per a bona part dels catalans, Catalunya és una comunitat amb consciència clara de posseir una personalitat històrica diferenciada i voluntat ferma de projectar-se cap al futur mitjançant el seu autogovern, l’autocontrol dels seus propis recursos i l’autogestió dels seus propis interessos. D’aquí que el problema català no es resolgui amb el temps.
2. En realitat, el problema català és la manifestació més aguda del problema de l’estructura territorial de l’Estat, que està sense resoldre i s’arrossega, amb un enorme cost, des de fa més de cent anys.
3. Catalunya ha guanyat de forma espectacular al segle XX, gràcies a la seva admirable tenacitat, la “batalla del ser”, la de la seva refacció identitària nacional. És lògic que afronti ara amb parella decisió la “batalla de l’estar”, per decidir si segueix formant part d’Espanya o passa a ser un nou Estat. El seu desencadenant ha estat el dèficit fiscal -que ha calat en sectors allunyats del catalanisme tradicional- i el seu enconament actual ha estat propiciat per la crisi econòmica i pel rampant desprestigi d’Espanya.
4. L’ominós silenci del president Rajoy contribueix a que el problema s’aguditzi. No prendre decisions no és una decisió, digui el que digui. I tampoc val al·legar la necessitat de resoldre prèviament la crisi econòmica, ja que el problema polític s’enverina més cada dia. Cal buscar-li una solució, el que exigeix prioritzar els temes segons criteris d’urgència. Aquest és avui l’ordre: 1. Dret a decidir. 2.Pacte fiscal. 3. Reforma constitucional.
5. Respecte al primer tema, cal reconèixer als catalans, sense excusa ni pretext, el dret a decidir si volen o no continuar formant part d’Espanya, doncs, a aquestes alçades de la història, no és concebible cap tipus de comunitat política que no es fonamenti en el principi de llibertat. També ha de respectar de forma plena el principi de legalitat, el que no impediria l’exercici immediat d’aquest dret si es volgués: hi ha fórmules per a això. Però donat l’entossudiment de l’establishment espanyol al respecte, resulta inevitable subsumir aquest primer tema dins de la tercera qüestió -la reforma constitucional-, el que s’hauria d’admetre i anunciar amb claredat des del principi.
6. Pel que fa al segon punt, cal instrumentar un sistema que fixi un límit a la contribució solidària de Catalunya, amb l’establiment efectiu del principi d’ordinalitat o d’un altre recurs tècnic adequat.
7. Pel que fa al tercer apartat, cal reformar la Constitució desenvolupant l’Estat autonòmic en sentit federal (reforma del Senat, clara redefinició de competències …), i incloent el procediment adequat per a l’exercici del dret a decidir. Com? Admetent -per exemple- que els presidents autonòmics puguin convocar referèndums consultius en les seves comunitats.
8. L’obstacle fonamental per a aquest procés no està, amb tota certesa, en la voluntat majoritària dels espanyols, segurament tan cansats com els catalans de l’enquistament maligne d’aquesta qüestió. La muralla està en la voluntat del grup oligàrquic assentat des de sempre sobre l’Estat, al qual explota en el seu profit exclusiu. Espanya només té sentit si és seva. Abans morta que de tots.
