“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols …”. Són les primeres paraules de l’article 2 Constitució Espanyola (CE). La unitat de la Nació s’expressa políticament en la unitat de l’Estat, articulat jurídicament per la Constitució. La independència d’una de les “nacionalitats i regions” que integren Espanya va ser exclosa pel constituent de manera radical. La unitat de la Nació espanyola i, com a conseqüència d’això, la unitat de l’Estat està per sobre de tota discussió. En aquesta premissa ha descansat la nostra convivència en democràcia des del 29 de desembre de 1978.
Aquesta és la raó per la qual, jurídicament, la ruptura de la unitat política de l’Estat mitjançant la secessió d’una nacionalitat o regió i la seva constitució en Estat independent no es pot abordar en termes constitucionals. No pot ser-ho, al meu entendre, ni tan sols mitjançant la “revisió total” que preveu l’article 168 CE, ja que la revisió total és un procediment de reforma i no de destrucció de la Constitució, que és el que passaria amb la secessió.
Vol dir, doncs, que la independència de Catalunya no pot ser plantejada com un problema constitucional, perquè no hi ha resposta constitucional per al mateix. L’Estat espanyol sense Catalunya no seria l’Estat de la Constitució de 1978. No seria tan sols l’Estat espanyol des del moment en què les seves fronteres han estat reconegudes internacionalment com a tals, és a dir, des de fa més de 500 anys.
Però el fet que la independència no pugui ser plantejada com un problema constitucional, no vol dir que no estigui plantejada com un problema polític. Des de l’estiu de 2010 a Catalunya es va fent visible una voluntat independentista. Es reflecteix en els estudis d’opinió, en l’exercici del dret de manifestació, en llibres i opinions expressades en els diversos mitjans de comunicació i, darrerament, en declaracions i resolucions parlamentàries.
En el que portem de 2013, el Parlament ha aprovat una “Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del poble de Catalunya”, el 23 de gener, i una resolució, el 13 de març, instant al Govern de la Generalitat a pactar amb el Govern de la Nació la celebració d’una consulta en què els catalans decideixin el seu futur. La declaració va ser aprovada amb 85 vots a favor i 41 en contra. La resolució ha estat aprovada amb 104 a favor i 27 en contra.
En la reclamació de la consulta pactada s’ha reconstituït la majoria de gairebé el 80% que va aprovar la reforma de l’Estatut d’Autonomia, que després la va pactar amb les Corts Generals i que finalment la va aprovar en referèndum, encara que va acabar naufragant al Tribunal Constitucional. Aquesta majoria social i política no ha desaparegut, tot i la derrota. Segueix estant aquí. Amb una diferència important. Llavors la Constitució era acceptada com a marc per a la integració de Catalunya a l’Estat i ara, no.
En aquestes estem. La independència de Catalunya no s’hauria d’haver plantejat mai, justament perquè no tenim una resposta constitucional per a aquesta. S’hauria d’haver fet el possible perquè mai entrés en el debat polític. Però va passar el contrari. Per això som on som. Si algú va pensar que amb la sentència del Tribunal Constitucional el problema estava resolt, estarà comprovant fins a quin punt es va equivocar.
El Govern presidit per Mariano Rajoy no sembla disposat a acceptar l’existència del problema. Com que la Constitució no permet que el problema pugui ser plantejat, no es pot acceptar que el problema existeixi i en el cas que s’insisteixi en posar-lo sobre la taula, per això hi ha el Tribunal Constitucional. A això s’ha reduït fins al moment la posició del Govern. No a tot i, en darrer terme, que parli el Tribunal Constitucional.
D’aquí la impugnació de la Declaració Sobiranista aprovada al gener pel Parlament davant el Tribunal Constitucional, després d’haver demanat l’opinió del Consell d’Estat. A la declaració que Catalunya és subjecte sobirà es va a respondre amb les contradeclaracions que no ho és, perquè la Constitució no ho permet, del Consell d’Estat i del Tribunal Constitucional. Problema resolt.
Fins quan es pot seguir amb aquest procedir? Em temo que ens estem aproximant a un punt des del qual no serà fàcil el retorn.
