«Els santuaris»
(26 de gener de 2023)
L’estiu de 1981, la revista italiana Panorama va publicar un breu “roman à clé” d’Emanuele Macaluso (1), titulat “I santuari”, on els personatges, reals, tenien els noms canviats. Poc després de l’assassinat d’Aldo Moro, Macaluso havia signat un editorial a la revista Rinascita, subratllant la inviolabilitat opaca dels cercles de poder que determinaven les grans decisions de l’economia i la política del país. A causa d’aquell relat, que descrivia l’ambient i les mètodes dels “santuaris”, a Roma i a Sicília, alguns acusaren Macaluso de fomentar una visió complotística. Trenta anys després, aquella novel·leta es reedità en un llibre que incloïa, en annex, el noms i cognoms veritables dels personatges, i un postfaci de Macaluso, que impressiona bastant, perquè ajuda a entendre la vida política italiana de les darreres dècades.
Remarcava Macaluso que Itàlia “és l’únic país europeu en el que les massacres i el terrorisme, polític i mafiós, han persistit històricament i han condicionat durant dècades la vida política”.
Vista en perspectiva, la història política italiana de les darreres dècades és bastant terrible, amb el joc creuat del fenomen mafiós i dels terrorismes de signe antagònic, amb matances als carrers i moltes figures públiques assassinades. Nosaltres també hem tingut unes dècades amargues (sobretot pel terrorisme d’ETA), però diria que la violència no ha estat políticament tan determinant com a Itàlia, on un partit comunista molt fort i intel·ligent va fer del país un epicentre de la guerra freda a Europa.
A Itàlia – comentava un Macaluso lliure i desencantat, en el seu lúcid postfaci -, la violència política ha minvat fins quasi desaparèixer, “però moltes coses segueixen com abans”, i en un aspecte han empitjorat: “Ja no hi ha els grans partits, amb una identitat arrelada en la història nacional i en un projecte polític per a la societat. Només hi ha partits personals o agregacions electorals. La política és més feble i, en conseqüència, els ‘cercles’ (els ‘santuaris’) son més forts”.
P.S. – Encara el 2019, Macaluso, quasi centenari, va intervenir en l’aplec que es reuneix cada any a Portella della Ginestra (2), en record de la matança d’una vintena de pagesos de 1947, a mans de la banda de Salvatore Giuliano. «No volia faltar al darrer aplec de la meva vida», va dir. Havia escrit un llibre sobre aquells fets (Portella della Ginestra, straghe di Stato?), emmarcant-los en una Sicília de postguerra, sotmesa a la misèria extrema, el mercat negre, la màfia i el banditisme.
_______________
(1) Mereix figurar a la Viquipèdia i no hi és. Per si algun viquipedista s’anima, aquí, en italià, francès i anglès.
(2) Tampoc aquest esdeveniment apareix a la Viquipèdia. Només en italià, francès i anglès.
