Com que no hi ha marc (legal), no hi ha causa ni problema (polític). Només algú que renuncia a la política, com a pràctica per canalitzar l’acord i el bé comú, pot aplicar aquesta seqüència procedimental per resoldre els desafiaments. Mariano Rajoy, amb la seva estratègia immòbil davant els reptes a Catalunya, s’enfronta a un greu risc: que potser tenint part de la raó (jurídica) pugui perdre tota la credibilitat (política), pel que sembla que es desentén de les causes dels problemes subjacents en el context català actual. Ataca la forma (la consulta «il·legal», diu), però oblida el fons (el dret a decidir, tal com ho viu i ho pensa una majoria molt àmplia de ciutadans catalans).
Tancar els ulls. Esperar que amaini. Fer-se el sord. Aquesta no pot ser la fórmula.Perquè ni mirar a una altra banda, o desenfocar la realitat, ni esperar que el temps -o les contradiccions o els errors de la política catalana- resolguin el problema, ni el fet de no donar-se per assabentat permetran a Rajoy liderar la resposta adequada. El president corre el perill que la seva inacció comenci a ser percebuda com el principal risc, paradoxalment, pel que diu defensar: la unitat d’Espanya i l’estat de dret. O el que seria pitjor: que darrere de la seva calculada immobilitat s’amagui una estudiada estratègia que perseguiria com a objectius la ingovernabilitat de Catalunya o el seu col·lapse. Si se sospita que Rajoy aplica el «com pitjor, millor», la seva credibilitat estarà seriosament qüestionada i danyada.
A Rajoy li aniria bé rellegir l’escriptor guatemalenc Augusto Monterroso i el seu inoblidable microconte: «Quan va despertar, el dinosaure encara hi era». Monterroso, va ser un escriptor lúcid per sobri, assenyat i sense prejudicis. «Sabia que la solemnitat és un recurs del cos per ocultar les falles de la intel·ligència.Per voler ser molt antisolemne va esdevenir una persona valenta», com ens descobreix José Luis Merino.Quan Rajoy desperti, el dinosaure encara hi serà. La resiliència, aquesta capacitat de les persones per sobreposar-se a períodes de dolor emocional i situacions adverses, també pot ser col·lectiva. Quan un subjecte o grup és capaç de fer-ho, pot sobreposar-se a contratemps o fins i tot resultar enfortit per aquests. És una característica que converteix en guanyadors als aparentment febles o perdedors. Va més enllà de resistir. És sobreposar-se. Rajoy no hauria d’oblidar ni la història, ni la psicologia social per comprendre el que passa a Catalunya. La política té molt de raons, i emocions. Ho sap bé el president quan, avui mateix, ha utilitzat una poderosa metàfora (el trasplantament d’òrgans) per referir-se als beneficis de la solidaritat compartida.
Un dirigent polític està obligat a comprendre i entendre. A veure més enllà del que és evident. A posar-se en la pell dels seus adversaris, fins i tot. Com diu el polític i pensador Michael Ignatieff: «Els líders prudents s’obliguen a prestar la mateixa atenció als defensors i els detractors de la línia d’acció que estan planejant».
Rajoy, refugiat al BOE se sent còmode i creu que aquesta seguretat (seva) és suficient per tranquil·litzar i oferir solucions (als altres). Però la mandra política pot ser mostra d’indolència (imperdonable en un servidor públic) o manca de coratge polític en recerca d’alternatives. Ambdues limitacions, si es perceben com versemblants, són molt destructives per a la creació de consensos i majories. I si són certes, són devastadores.
La convocatòria de la consulta, per part d’Artur Mas, i el conjunt de mesures que Mariano Rajoy prendrà per fer inviable, per il·legal, seran el punt mort en aquest llarg i esgotador combat d’acumulació d’arguments i raons. Serà aquest moment, potser, l’oportunitat per obrir els ulls i despertar, conjuntament, dels miratges. Per parlar i negociar. «Quan va despertar, el dinosaure encara hi era». Doncs això. Aquí segueix. I no desapareixerà per mirar cap a un altre costat. Ni a Barcelona, ni a Madrid.
Bloc d’Antoni Gutiérrez-Rubí a El País
