Icones 4: Maria Aurèlia Campmany, Carme Serrallonga
26 de març de 2023
«Quan em van proposar, en ocasió del cinquantenari de la mort de Francesc Layret, una evocació de la seva personalitat», va escriure Maria Aurèlia Capmany, «vaig veure ben clar que em calia trobar la manera de fer parlar els fets (…) No m’interessava construir una tragèdia (…) i no perquè Francesc Layret no fos de la pasta dels herois tràgics, sinó perquè els fets d’aquesta tragèdia tenen una força dialèctica que l’argumentació no faria més que enterbolir, i també perquè calia alçar aquesta exemplaritat dels fets contra l’oblit».
En va sortir un text teatral, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, escrit en col·laboració amb Xavier Romeu, que va morir jove.
Ramon Fernández Jurado, que li feia de xòfer amb la seva vespa en els anys de les funcions clandestines del Layret, l’anomenava sempre “la Marieta”. No sé si pensava en la “Marieta de l’ull viu” de la cançó. L’ull viu, la Maria Aurèlia Capmany el tenia amb escreix: una mirada sense por, intensa i inquisitiva, sorneguera, alegre i viva.
José Agustín Goytisolo, parlant d’ella, deia que era «una exageració de vitalitat”. Era vital, intel·ligent, alegre, impetuosa, furiosa, culta, i molt comediant. Feia comèdia, però sense dissimulacions ni hipocresies; amb la veritat (la seva, és clar) sempre per davant. Deia: «”Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides“. També deia: “Jo posaria sempre com el símptoma més clar de l’exercici de la llibertat precisament això: no haver de mentir“. O bé: “La veritat necessita ser dita perquè si no es diu no existeix.” No li feia por “el risc de les paraules“.
Va contribuir moltíssim a donar empenta (allegro con brio) a la formació del PSC. Quan s’hi apuntà, ho va explicar així: “La raó de la meva militància al PSC és ben senzilla: No n’he trobat un altre de millor. A un partit polític, jo no li demano que em subministri un dogma ni el paradís perdut. Jo, que sóc de mena arrelada a la terra que trepitjo, no em fio dels partits que m’ofereixen dogmes, ni dels que em prometen més del que sé que em poden donar. Em sento més solidària, més amiga, més congènere d’en Ramon Fernández Jurado que del senyor Carles Ferrer i Salat, és una qüestió de perspectiva».
Maria Aurèlia Capmany va viure el 6 d’octubre de 1934 als quinze anys i en va deixar escrit el seu record: “A la Rambla uns nois molt joves muntaven guàrdia. La meva mare i jo sortírem al carrer per oferir-los un licor casolà, perquè la nit era molt freda“. Era ratafia, la beguda predilecta de l’expresident Torra! «El meu pare en feia cada any”», escriu la Capmany, “amb les herbes que comprava a la fira de Sant Ponç».
«L’endemà», continúa, «la consciència de la derrota es feia evident; Catalunya, la pàtria de les derrotes, podia afegir-ne una més a la seva llista (…) Quelcom que havia costat tant d’esforç com era el projecte de la incipient Catalunya autònoma, havia desaparegut».
La pàtria de les derrotes! Algun dia trencarem aquest fat.
La Maria Aurèlia, que havia estat alumna de l’Institut Escola de la Generalitat, va ser professora, en la sinistra postguerra, d’una escola privada que va ser una mena de subreptici “segon Institut Escola“: l’Escola Isabel de Villena.
Carme Serallonga, que en fou la directora, i un grup d’ex professors de l’Institut Escola, clausurat pel franquisme, havien fet gestions per obrir un establiment privat, l’any 1939. S’hi sumaren alguns pares d’alumnes, i un d’ells, el savi Marçal Olivar, tingué la pensada d’adreçar-se a Xavier de Salas, un barceloní que havia retornat de Burgos a Barcelona amb les tropes de Franco (acabà sent director del Museu del Prado).
En una entrevista televisada que li féu en Josep Maria Espinàs, Carme Serrallonga explicà la visita que van fer a Xavier de Salas, per llogar-li (per 100 pessetes al mes), una torre que tenia buida al carrer Emancipació del barri de la Bonanova de Barcelona, on van començar l’escola, encara avui activa.
«Ens va rebre vestit de falangista», recordava la Serrallonga, «i encara sembla que el veig assegut en un angle de la taula amb unes botes negres enxarolades. Era un noi alt que feia molt efecte, molt elegant, de la «sociedad» de Barcelona, i així ens va rebre, engronxant una cama, i em va dir: ‘Oye Carmeta, todo esto del catalán se acabó, ¿eh?’ ».
En els anys de la República, Carme Serrallonga visqué un any a Madrid, per tal de fer el doctorat, i estudià amb don Ramón Menéndez Pidal. Un dia, aquest li preguntà, amb un indissimulable “retintín”: «¿En catalán, a una herida le llaman ‘nafra’?». Quan la Serrallonga li ho confirmà, el savi va comentar: «Es una lengua arcaica, cabe decir que el castellano y el francés han evolucionado más”. Potser no li passà pel cap que la nostra era una llengua ferida i proscrita.
Amb Maria Aurèlia Capmany, de qui era molt amiga, i Ricard Salvat, van fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual el 1960.
Políglota, traduí magníficament una gran quantitat d’obres teatrals (de Brecht, Txèkhov, Genet, Büchner, Döblin, Dürrenmatt, i un llarg etcètera).
Ramón Fernández Jurado jove; i gran (retratat per Pilar Aymerich)
—————————————
Agustí Pons: Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona
PSC (DDAA) Maria Aurèlia Capmany. Un lloc entre els vius
«Parlaré a classe», una exposició sobre la tasca pedagògica de Carme Serrallonga a la postguerra
Entrevista a Carme Serrallonga, en el programa “Identitats“, dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs (1984).
