Raimon Obiols: L’apunt del dia/57: (Tamames, la Transició i la corba de la felicitat)
Segons Ignacio Sánchez-Cuenca, Ramón Tamames seria un exemple («sens dubte extrem», precisa), d’un fenòmen «que afecta a una part de la generació de la Transició». Són aquellls, diu Sánchez-Cuenca, que han fet «una evolució cap a posicions creixentment conservadores i, en alguns casos, obertament reaccionàries. Per descomptat, aquesta evolució desperta més sorpresa en aquells que, com Tamames, van començar des de posicions més esquerranes, encara que també sigui sorprenent que dos ministres de la UCD, Ignacio Camuñas i Carlos Bustelo, hagin acabat a Vox. Es tracta d’un fenomen que no només ha afectat una part de la classe política, sinó també les elits mediàtiques i intel·lectuals del país d’aquella generació».
Un tret comú d’aquestes persones, anota Sánchez-Cuenca, és «un permanent emmurriament (‘enfurruñamiento’) i una indissimulada irritació davant les coses que fan i diuen les esquerres del nostre temps, ja sigui la socialdemòcrata o la més radical».
Hem sembla que descriu una situació real. S’hi podrien posar immediatament noms i cognoms, i m’ho estalvio. Van començar compartint una animadversió comuna a Zapatero, i ara els aplega una tírria fenomenal contra Sánchez i el govern de coalició. Molts es defineixen com a socialdemòcrates o liberals, i Coradino Vega va comentar que, en tot cas, patien d’«hemiplegia»: diuen pestes del costat esquerre, i elogien o mantenen silenci sobre el dret.
Els uneix, com remarca Sánchez-Cuenca, un mal humor que es nota d’una hora lluny, a penes els llegeixes o els escoltes. És una irritació que els fa accentuar tant les crítiques al govern de coalició que arriben al catastrofisme. «El pitjor de les crítiques apocalíptiques al Govern de Sánchez», ha escrit Soledad Gallego-Díaz, «és que porten implícita la deslegitimació d’un govern democràtic».
Juan Luis Cebrián, replicant a Sánchez-Cuenca ha desmentit que ell estigui enfadat: “Sí bé és de lamentar la ceguesa i l’egoisme una mica infantil i força indecent del poder, això no ens condueix ni a l’enuig ni a la malenconia». Millor.
Però no s’hauria de descartar que bastants dels provectes censuradors del govern Sánchez sentin cada matí una fiblada d’infelicitat generacional, a l’hora de dutxar-se, quan comparen mentalment la corba de la felicitat que han acumulat des de la Transició, amb la cintura de l’actual president del govern. No tothom pot lluir els abdominals d’Aznar.
P.S.- En tot cas, generacional o intergeneracional, la turbonada contra el govern de Sánchez és tremenda. En prenia nota ahir Enric Juliana: «Jutges, sindicats de policies i guàrdies civils, televisions privades, tertulians i tertulianes, velles i noves capçaleres, guerrillers digitals, Ferrovial que se’n va, el carrer Jorge Juan de Madrid, Miguel Bosé dient que hi ha menys llibertat ara que en temps de Franco , i el magistrat Manuel Aragón Reyes promocionant la teoria de la “dictadura constitucional”: un Sánchez presidencialista que estaria atropellant al Rei».
